En Francesc J. Cubells Vives ens envia el text de la presentació del llibre d’en Jaume Galmés:

“El treball del poeta és un treball gairebé invisible. El poemes van dispersant-se en revistes, plaquettes, llibres d’escassa tirada que s’exhaureixen ràpidament, o queden guardats en un calaix anys i més anys. El poeta va bastint la seva obra en secret, com una conspiració, quasi de forma clandestina, fins que un dia surt al carrer, sobtada, imponent, imprevisible; o com una revolució l’esclafit de la qual ningú no podia preveure, per més que tots els símptomes fossin inequívocs. Així, de tant en tant, hi ha poetes que treuen a la llum una obra de la qual teníem indicis i que ningú no havia vist reunida, llampant, amb tota la seva contundència ―ni tan sols el propi autor―. Parlam de quelcom que s’esdevé adés i ara, però també parlam d’en Jaume Galmés, poeta secret entre els poetes en llengua catalana. De Nàufrag en el temps ençà, n’havíem vist poca cosa: unes extraordinàries traduccions del francès, prologades ni més ni menys que per Marià Villangómez; una plaquette editada a Búger, on podíem llegir una versió molt diferent de Dionís; i algun escrit que anava sortint aquí i allà. Havia participat, a més, en un original espectacle on convergien dansa i poesia. Sabíem també que feia recitals als llocs més inversemblants i insospitats del món. Intuíem que en Jaume no deixava d’escriure, però era com un riu subterrani que només deixava sentir la seva remor.

Ens hem de felicitar, doncs, per la publicació del primer volum de Poesia 1984-1998. Ens hem de felicitar per aquest llibre que dóna visibilitat a una tasca fins ara gairebé desconeguda i no només per al gran públic. Era un buit inexplicable que, prest o tard, s’havia d’omplir i ningú millor que l’editorial Moll i la col·lecció Balanguera, on hi han trobat hospitalitat els millors poetes mallorquins. Podria entendre’s com el retorn a casa ―no sé si el retorn del fill pròdig― d’algú per a qui viure a París ha estat una forma de situar-se al bell mig d’una cruïlla; d’algú que, en el sentit més propi, ha esdevingut ciutadà del món. París mai no ha deixat de ser un bon refugi per als esperits cosmopolites. Encreuament de països i encreuament de llengües. En Jaume (i això li ve de família) pot llegir ―i traduir― poesia en les principals llengües de la gran cultura europea. I aquest no crec que sigui un fet marginal ni anecdòtic. Tinguem en compte que la poesia, en darrer terme, és intraduïble. Qualsevol traducció és una recreació, una obra nova que pren com a punt de partida un text amb el qual el poeta-traductor vol establir un diàleg. No debades la traducció ocupa un lloc important en la tasca de Jaume Galmés. Pensem, a tall d’exemple, i per citar un cas proper, en la importància que va tenir el coneixement de la literatura en llengua anglesa per als components del grup de poetes barcelonins dels anys 50 del segle passat. Va produir un canvi d’orientació estètica: partir d’uns paràmetres encara inèdits a la nostra tradició literària. El contacte amb altres llengües, amb marcs culturals diferents ha suposat, en moments claus de la Història literària, un factor d’innovacions profundes i de creació de nous llenguatges en el món de la lírica. El poeta és contemporani d’aquells autors i aquelles obres en els quals es pot reconèixer, independentment de l’època o la llengua. En Jaume en el post-faci ho explica d’aquesta manera: “Què té més per als lectors –si n’hi ha– dels segles XXII i XXIII que un poeta mallorquí que visqué a cavall entre els segles XX i XXI sentís, als seus començos, més afinitats amb Hölderlin i Nerval que no amb Machado i Ferrater?”

Pot ser una deformació dels professors de Literatura la tendència a limitar les influències dels autors que estudien, com si la seva trajectòria hagués d’ajustar-se a uns paràmetres prevists. En Jaume trencarà esquemes quan intentin fer-lo encaixar en un corrent o en una generació determinada. A més, en la seva formació hi té un paper no gens menyspreable un poeta també outsider i inclassificable: el panameny Edison Simons, que potenciarà el vessant més experimental del nostre autor i ajudarà a fer encara més radical la identificació entre paraula poètica i música. També, com en el cas de Fernando Pessoa, en Jaume Galmés hi ha moltes veus, moltes personalitats que van alternant-se i donant un caràcter polifònic al conjunt de la seva obra. L’estudiós té la necessitat de descriure unes etapes, una evolució. Això, com explica Pere Rosselló Bover en el pròleg (que, dit entre parèntesi, serà punt de referència obligat per tothom que vulgui dir res mínimament seriós sobre el poeta que avui presentam); en Pere Rosselló, doncs, en el pròleg explica la complexitat cronològica que hi ha darrere els llibres de Jaume Galmés, a qui li agrada reescriure sobre materials antics, con una tasca de creació incessant on uns versos trobats a un vell quadern donen lloc a una composició nova i diferent. Seria una espècie de work in progress, una obra en marxa que va refent-se constantment.

Resumint, doncs, els tres conceptes que voldríem destacar són: la formació políglota i el tarannà cosmopolita de Jaume Galmés; la diversitat de veus que s’entrecreuen, d’una forma polifònica, dins la seva poesia; i, finalment, el seu caràcter d’obra oberta, ja que els materials es treballen contínuament i resulta difícil definir els límits entre una etapa i una altra. Tot això atorga una complexitat peculiar al llibre que avui presentam i alhora li dóna un interès especial. En tot cas, al darrera d’una obra poètica, encara que sigui d’una forma nebulosa, hi ha un relat, una “narrativa”, segons l’anglicisme que s’ha anat imposant. La nostra identitat és necessàriament una història; per conèixer-nos traçarem una línia amb els esdeveniments que ens han constituït: el lloc de naixement, la infantesa i l’ambient on transcorregué, la formació, les persones que més ens han marcat… Cada poema seria un punt d’aquesta línia imaginària que el lector intuïtivament ha d’anar confegint. El post-faci, que ja hem esmentat, ens ajudarà a dibuixar aquesta figura. Diu així: “La primera inspiració fou Nàufrag en el temps, poemes nascuts d’excursions nocturnes, soledat sublimades, amors, fantasiejats, melancolies innocents.” Cant suposa una ruptura significativa. D’una banda hi ha una preocupació formal que ja no l’abandonarà. En paraules del poeta, “l’ambició per la màxima musicalitat del vers arriba al seu súmmun.” Però, pel que fa al contingut, reconeix Jaume Galmés que tot un seguit de poemes “brollà després d’un abaltiment físic i de l’esperit, millor encara, després d’una metamorfosi de tots els sentits puix que, efectivament, em vaig transformar en Orfeu i vaig narrar els seus / meus viatges subterranis”. D’aqueixa manera, el nàufrag (figura barroca i gongorina), primera màscara del jo poètic, es transforma en Orfeu, veritable heroi que ha estat capaç de retornar de la terra dels morts i que converteix el versos en música. A partir d’ara la poesia de Jaume Galmés entra en l’àmbit una llibertat superior, on els sons es transformen en paraules i les paraules en sons, en un entrecreuament màgic que produeix sentits inesperats, nascuts d’un atzar objectiu (com volien els surrealistes) o d’unes sincronicitats misterioses (que tant atragueren el psicoanalista suís Carl Gustav Jung). L’atzar, les coincidències van manifestant una realitat oculta, un fil daurat que només podem intuir en moments privilegiats. Aquesta actitud situa la poesia d’en Jaume dins la línia simbolista (de la qual el Surrealisme es podria considerar una segona etapa i el Romanticisme el precedent més immediat). Ho explica molt bé Pere Rosselló en el pròleg: “Amb la poesia vol descobrir l’ocult, l’amagat, el secret…, tot seguint les petjades dels romàntics francesos i alemanys i dels simbolistes, que ell mateix ha traduït (Hölderlin, Novalis, Heine, Rilke, Musset, Verlaine, etc.).” Ja que parlam de casualitats, no podem passar per alt que en Jaume, a París, viu a la rue Charles Baudelaire, pare del simbolisme, sobretot en el famós sonet “Correspondances”, on es meravella de les similituds que hi ha entre colors, sons, perfums, estats d’ànim…

Encara, dins aquest joc de màscares que van definint i amagant al mateix temps l’heroi-poeta, falta una figura, tal volta la més transcendent: Dionís, amb el qual arriba la dansa. I amb Dionís, percebem l’ombra del pensador que més ha influït en la modernitat: Friedrich Nietzsche, el qual digué que només podia creure en un déu que dansàs i qui, davant la disjuntiva entre el principi apol·lini i el dionisíac, optà clarament pel segon, és a dir, per l’èxtasi, embriaguesa, tot allò que posa en entredit els límits de l’individu. A partir de Cant, la poesia de Jaume Galmés es fa més dionisíaca i diríem que els poemes brollen a ritme de dansa, en un estat on l’obscuritat dóna lloc als més lluminosos llampecs. Pere Rosselló en fa una descripció molt precisa a l’esmentat pròleg: “A l’exploració dels recursos formals de la poesia, especialment els fonètics, que trobàvem a Cant, ara se sumen la distribució dels mots sobre l’espai blanc del full a manera dels ‘mots en llibertat’ i, sobretot, l’ús reiterat de l’enjambement, recurs ja emprat per Píndar i que E.E. Cummings va tornar posar en circulació.” La mescla de paraules d’idiomes diferents, la fragmentació de la paraula convertida en so, gairebé en nota musical, té molt a veure amb l’esperit dionisíac que posa en entredit els límits apresos i que, dins la dansa de la creació, hi descobreix analogies cada volta més exultants. Pot semblar, com en el cas de l’abstracció pictòrica, que han desaparegut les formes identificables del món fenomènic. I tanmateix, d’aquesta aparent confusió, en sorgeix un sentit més profund al qual no hi accediríem amb els recursos convencionals. Aquí el repte és més alt i el botí molt més valuós. Abans parlàvem de la resplendor del llamp dins la nit, de la llum encegadora enmig de la fosca. Segons Pere Rosselló, mitjançant aquesta mena d’embarbussament, “el poeta és qui, amb la màgia de la paraula, desvetlla els secrets de la realitat i ens descobreix un nou cant. Així, la poesia esdevé una eina capaç de transformar el món.” Idea que ens remet a un altre poeta simbolista que també cantà l’embriaguesa i l’exigència que tot artista esdevengui un vident: Artur Rimbaud, amb qui Jaume Galmés no negaria més d’una afinitat. Tanmateix, els diferents estils, les diferents veus poètiques no són excloents i, com els temes d’una composició musical, reapareixen una i una altra vegada. Vora la poesia més avantguardista i experimental, hi podem trobar sonets de profunditat metafísica i de gran perfecció formal; i el vessant elegíac o la sensibilitat paisatgística (en una línia alhora classicista i molt mallorquina) que dóna fruits ja tan assaonats a Nàufrag en el temps no desapareix del tot. A més, en el seu lèxic i en algunes expressions hi sentim ressonar la Mallorca més profunda, com un eco d’un món que desgraciadament va esvaint-se. Sabem que ser fidel a un mateix és l’única forma de ser universal. La infantesa és la pàtria del poeta i el paisatge i les expressions de Sant Llorenç s’endevinen tot sovint enmig dels versos d’en Jaume. Com ens recorda Villalonga, no hi ha més paradisos que els perduts. Tal volta, des del seu insili parisenc (en Jaume prefereix aquesta paraula a la traumàtica exili; és a dir, un exili cap a dins), des d’aquest insili, pot recuperar amb més puresa una Mallorca llunyana en el temps i l’espai.”

Francesc J. Cubells Vives
St. Llorenç d’es Cardassar, 23 d’abril de 2013