Somnis Trencats, d’Ignasi Umbert

Fa unes setmanes vàrem presentar un poemari de n’Ignasi Umbert, el jutge de pau. Jo he estat l’encarregada de fer la revisió dels poemes i consider que n’hi ha de molt bons i que toquen temes molt actuals (crispació social i d’altres). Per això vull compartir amb vosaltres alguns d’aquests poemes i animar-vos a obtenir aquest bon  llibre.

Concretament es va presentar a Manacor al local Sputnik i estaria bé fer una presentació també a Sant Llorenç.

SOMNI TRENCANT
L’aigua del torrent
corr entre roques i flors silvestres.
Es van traçant dibuixos
que neixen i moren alhora.
Allà dalt, en un petit puig,
es veu una cascada,
transparent,
com el vent que m’empeny.
La lluna és plena,
compareix com una deessa
vigilant i misteriosa
protegida per la cort d’estels.
Sent una ma amiga damunt l‘espatlla
em condueix per camins celestials
més enllà dels núvols.
Arriba el matí,
L’olor de terra banyada
em desperta.
Una llàgrima rebel em recorr les galtes.
No puc consentir deixar tanta bellesa.
Tot ha estat un somni.
Un somni trencat.

 

L’HERÈNCIA PER L’HOME NOU
Estol d’estels apagats que enfosqueixen els camins.
Focs que cremen pensaments acabats de néixer.
Tanques que embarren camins.
Amors que moren abans de créixer.
Homes que lluiten per ser més homes.
Plors de nins despullats.
Mares que escupen el fruit abans de madurar.
Odis que separen pares i fills.
Infinits silencis dels qui estan sols.
Ambicions dels qui mai no s’assacien.
Gent enlluernada pels diners.
Compassions fingides pels que sofreixen.
Amors trepitjats per instints amagats.
Flors tallades per salvatges turmentats.
Nius d’ocells despenjats a pedrades.
Injustícies legalitzades, cans apedregats.
Això és tot el que ens envolta:
l’aire brut i la pressa.
Gent que trepitja els drets dels altres
guerres que maten l’innocent.
Homes que caminen sense saber cap on van.
Diners que comprem voluntats.
Homes a qui els han robat la dignitat.
És aquesta l’herència que deixam per l’home nou?

Anglaterra, gener de 1974

EL DARRER VIATGE
Estic trist.
No tenc paraules per explicar
aquest sentiment.
Avui he perdut qui més volia.
He quedat sol
al camí de la vida.
He perdut la confiança
de qui m’ha estimat.
He deixat de ser home,
he callat.
He abaixat el cap.
No he dit res.
Una altra vegada
la història es repeteix.
Ai, llàgrimes embolicades de silenci.
Ai! Quin silenci!
Maleït silenci!
(Sant Llorenç, octubre 1975)

 

LA LLUITA SEGUIRÀ
Molts eren, quan la lluita va començar.
Alguns no ho pogueren resistir.
En queden pocs, a la batalla,
però els que quedam, seguirem lluitant.
La lluita seguirà
fins que el cansament, el dubte,
la incomprensió, el fals raonament,
la llei tallada a mida ens ofegui.
Fins que l’aire brut o la indiferència
ens mati la il·lusió.
Seguirem lluitant
mentre hi hagi una sola porta,
una sola escletxa
per on pugui entrar l’aire net.
Fins que la foscor de la solitud
ens faci perdre els ideals de llibertat.
Fins que tots deixem de ser esclaus
d’interessos inconfessables.
Fins que tot home pugui ser home,
seguirem lluitant.
Desprès de nosaltres, uns altres vindran
i seguiran lluitant
contra la falsedat, la hipocresia
contra els traïdors del nostre poble
contra els caps tancats que es neguen a obrir-se.
Seguirem lluitant
per treure dels magatzems
les velles idees.
Seguirem lluitant
contra la corrupció feta llei.
Seguirem lluitant
fins que l’esclau
rompi les cadenes.
Fins que la paraula llibertat
no sigui una paraula buida.
Ja veig el dia en què s’aixecarà l’estendard
sense que el pal punxi les mans
dels qui volien trepitjar-lo.
Ja sent entonar els cants d’alegria.
Ja veig, com antany, el card florit dins la vall.
Mentre arriba el dia,
seguirem lluitant.

Per acabar, fotos del dia de la presentació:

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada