El so de l’esmolador

El cotxe no era nou i, a més anava una mica copejat. Sobre el capó del motor hi portava l’altaveu de gramola, d’aquells que són quadrats amb els caires morts i des del centre hi surt la botzina invertida circular, gairebé cònica. Era un dia tranquil i assolellat d’aquesta primavera irregular i estranya. El poble mostrava la seva imatge normal: persianes i portes tancades, gairebé ningú pel carrer, silenci escampat…talment com si fos un poble fantasma. Descomptant dies de festa, petits racons on hi ha les cadires del cafè amb algú que hi fuma o les hores d’entrada i sortida de l’escola aquesta de “poble fantasma” és la imatge més habitual i recorreguda que usen els viatgers coneguts per descriure els nostres carrers.

El cotxe els transitava lentament, però malgrat la musiqueta, l’anada i tornada de dreta a esquerra i a l’inrevés d’aquesta mena de flauta singular de plàstics, habitualment de colorins que, a vegades en veuen per les fires com as present per a els infants que comences a dominar el buf. Una mena de bufacanyes de buf directe. Deia que malgrat la musiqueta, no semblava despertar la curiositat de ningú.

I tothom, de de l’interior de la casa, ho tenia ben clar, ara passa un esmolador. Tampoc no ho tenen be els esmoladors. Entre els xinesos que fabriquen ganivets a baix preu i el costum de emprar i tirar derivat de l’absolescència programada que ens han fet creure que era modern el costum d’esmolar les eines de tallar es deixa per als professionals que, acostumen a tenir un petit esmolador, també de baix cost. Vol dir que l’esmolador xiula però no esmola.

Gràcies a “Sons de Mallorca”, l’interessant llibre de Pere Orpí bellament il·lustrat per Josep Cortès s’ha fet present a la memòria que el xiulet de plàstic és un substitut del so original que era “produït pel cantell d’una planxa prima i llarguera d’acer que produïa un gisco agut i estrident, que esmussava les orelles”.

Fes feina o no, el que resulta inconfusible és que aquest so concret va lligat a una tasca i a una professió, la de l’esmolador.

I això ens porta a la transcendència dels components de les litúrgies i rituals, amb una fulla d’acer, a vegades substituïda per un xiulet compost de plàstic, juntament amb el temps, i el costum ja mort, els esmoladors han aconseguit “crear una marca” identificadora.

Les empreses es gasten milionades -entre disseny i seguiment- per tal d’aconseguir-ho!. Les empreses coneixen la transcendència dels rituals, devaluats en la vida quotidiana, sobre el posicionament humà davant les coses.

Aquest article s'ha catalogat com a Local per Guillem Pont representant null. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç.

2 comentaris a “El so de l’esmolador

  1. Dius que “malgrat la musiqueta, no semblava despertar la curiositat de ningú”.
    No és vera… Les estones que vaig passar jo escoltant aquest so misteriós que m’arribava no sabia d’on mentre era a escola. En aquells moments no l’escoltava no al mestre, sinó que m’imaginava, en la meva ment infantil, d’on podia venir aquell so tan repetitiu i curiós.
    És un so que relacion amb la meva infantesa (com la crida) i aquest bom homo no ho sap bé com me la va despertar la curiositat. Supòs que mai li podré dir…

    PD: amb el teu escrit m’has fet reviure aquells dies ja tan llunyans…però tan bons

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)
  2. Gracies Pau. El teu comentari evidencia:
    a.- Res no arriba a ser el que sembla. “Cal qüestionar-ho tot!”
    b.- La transcendència inconscient del nostres actes. L’esmolador segurament no va sospitar mai que despertava la curiositat d’un infant que hi havia en una aula rere la paret de l’escola

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada