Els cans

Ja que en aquesta revista darrerament els cans surten tan malparats (només els anomenam per dir on han cagat), recuperaré un article que vaig fer a Flor de Card en què feia un petit homenatge a aquests curiosos éssers.

Ca, gos, cus, quissó… Tenim moltes maneres en la llengua catalana d’anomenar aquest animal de companyia, conegut popularment com “el millor amic de l’home”. I és que poques mascotes es compenetren tan bé amb l’ésser humà, per davant de moneies (teòricament l’animal més pròxim a nosaltres segons l’ADN) o moixos (per molt que s’intenti amansar-los) o altres éssers exòtics (serps, aranyes, lloros… que no deixen de ser “curiositats”). Però un ca t’és tan proper, tan humà (i qui n’hagi tengut m’entendrà) que intentar conèixer-los és com descobrir-nos a nosaltres mateixos, encara que tenguin el seu propi llenguatge i costums. Anem a veure-ho.

Primer de tot cal asseverar que els cans tenen sentiments. Potser no els expressin igual que els humans, però segur que en tenen. Així,, potser no riuen, però mouen la coa quan estan contents o l’enfonyen si estan tristos. També lladren o grinyolen de diferent manera segons l’estat d’ànim, igual que nosaltres ploram, cridam o gemegam. Quan la seva alegria és desbordant, fan corregudes en cercles i d’altres boten a dues potes i fan cabrioles a l’aire (nosaltres també fem “bots d’alegria” segons quan). Finalment, n’hi ha que no s’aguanten i es compixen d’emoció (hi ha alguna manera més sincera d’expressar un sentiment?). Tampoc els és estrany l’impuls amorós. Per demostrar el seu afecte et freguen la cara per la cama amb mim, et llepen… però igual que els homes també saben odiar. Per això si l’agafen amb algú, els lladren, els mosseguen o directament se n’amaguen. Encara recordo amb gràcia com la meva s’amagava d’en Bosco i en Martet quan venien per casa. Es veu que no eren sants de la seva devoció… Com veieu, idò, els cans estan plens de sentiments, potser no tan complexos com els nostres, però sentiments al cap i a la fi.

Una altra cosa que tenen igual que nosaltres és la varietat de caràcter. N’hi ha de tot tipus: simpàtics, antipàtics, nerviosos, tranquils, valents, covards…. Cap és igual perquè, com les persones, cada un és un món. En canvi, la resta d’animals, almenys la majoria, són més homogenis (totes les ovelles són igualment porugues, tots els ocells desconfiats, tots els anfossos tranquils…). D’aquesta manera, alguns cans jauran tot el dia (els tranquils), d’altres voltejaran per tot (els nerviosos), d’altres saludaran tot nouvingut (els simpàtics), d’altres els lladraran (els antipàtics), d’altres davant un perill atacaran (els valents), d’altres s’amagaran (els porucs)… i així infinitament.

Un altre factor que cal tenir en compte dels cans és que capten el món pel nas, així com nosaltres el captam pels ulls. És a dir el seu òrgan vital és el nas. Si nosaltres miram per saber el que passa al nostre voltant, ells ensumen arbustos, faroles, fems, arbres, cap de cantons… D’aquesta manera saben més o manco el que passa pel barri: si ha arribat algun company nou, si n’hi ha qualcun de malalt, si han inaugurat un restaurant per la zona… Vosaltres direu que només ensumen, que no capten res de res, però això queda descartat perquè quan els dus a passejar i se centren a ensumar una cosa determinada, aferren les potes al terra i, per molt que els estiris, no cedeixen fins que no han acabat de processar tota la informació. Igualment, així com nosaltres ens identificam mitjançant el DNI (visual), ells es presenten mitjançant l’orina (olfacte). Quantes vegades no hem vist dos cans desconeguts que es topen i deixen una mostra d’orina perquè el company la pugui ensumar. No sabeu quanta informació deven extreure d’aquestes quatre gotetes: raça, malalties, menja habitual (és a dir classe social)…. Talment com el nostre DNI.

I és que aquestes mascotes són més llestes que el que pareixen. Perquè alguns diuen que no, però jo sé cert que tenen intel·ligència, no només intuïció. I si no que m’expliquin com és que la meva cusseta només entrava dins ca meva quan em veia a mi, el meu germà o el meu pare (més permissius) i no posava ni una pota quan hi havia la meva padrina o mu mare (més severes). I no només això. Aprofitant que la meva pobra padrineta (que al cel sia) no hi veia gaire, se jeia al terra sigil·losament i quedava immòbil per intentar passar per una estora o un moble i així enganyar-la, i en canvi amb mu mare, la qual sabia que tenia bona vista, optava per l’opció de “cames ajudeu-me”. O que m’expliquin com és que quan jo treia la corretja del calaix o mon pare es posava les sabates d’anar a fora vila ja sabia que tocava passeig i es posava feta una moto.

I és que els punyeters es pareixen a nosaltres fins i tot sexualment. Si els homes “picam” i esperam a veure si la nostra parella va de nosaltres, els cans s’ensumen (un altre pic el nas) i miren si la parella que tenen al davant és receptiva. Al final, com en el nostre cas, qui diu la paraula final és la femella. Només hi ha una petita diferència: ells no són tan triats (no tenen cànons de bellesa ni de raça ni de classes socials) i si la mida no els ho impedeix es gaudeixen així com toca (en poques paraules no tenen prejudicis). Però el que els fa més humans és el cagar (i perdonau que em posi escatològic, però en aquesta revista això ja és un tema recurrent). Observau alguna vegada un ca quan s’acota per fer les necessitats bàsiques. Estreny com pot i et mira amb una careta de pena que és massa. Si mentre fa l’esforç li observes atentament els ulls, pots endevinar-hi una humanitat clarivident.

En conclusió, són uns animalons més “humans” que segons qui de nosaltres i, sobretot, són peculiars i donen una companyia a la casa que no es pot pagar amb doblers. I és que per alguna cosa en anglès el nom de ca (“dog”) a la inversa significa Déu (“god”).

Frase destacada: “Li vaig demanar a Hank Williams: – Et sents sol? Hank Williams encara no m’ha contestat, però el sent tossir cada vespre cent pisos més amunt a la Torre de la Cançó.” (fragment de la cançó Tower of Song, de Leonard Cohen)

La meva enyorada Aubeta

3 pensaments a “Els cans

  1. Hola Pau,estic completament d’acord en el que exposes en el teu article exceptuant el primer paràgraf. No recordo que altres ho hagin fet, i tampoc en la meva última crítica sobre “les merdes dels cans” s’ha menyspreat als pobres animals, les queixes sempre van dirigides als que els passegen o encara pitjor quan els deixen solts.

  2. Jo no dic que ningú els hagi menyspreat… només que s’ha donat la coincidència que darrerament els cans només sortien a la revista com a protagonistes escatològics.

    I totalment d’acordd amb tu… és clar que la culpa els dels amos, no d’ells.

  3. Just ara, tornant de passejar, he vist una senyorota amb els dos animals darrere. Ells fent les feines davant les cases per on passaven i ella ni s’immutava. Idò, que no és guapo això!!!

Respon a Ferreret Vermellet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.