Relats (Capítol IX)

Si vos en recordau, deixàrem sa història quan acabaren de batre i feren una festa de fi de messes, en un ball de pinyol vermell, amb es record des missatgers que els venia una temporedeta de bona vida, i l’havien d’aprofitar, perquè era molt curta, tot d’una començava sa temporada de collir ametlles, ses garroves i ses figues. I això tornen a ser unes messes bastant feixugues.

Com que aquestes messes coincidien amb ses vacacions de ses escoles des nins i nines, i es pares quasi tots feien feina a foravila i es nins ja estaven avesats a col·laborar, idò nins i nines a partir des vuit anys, després d’haver fet sa primera comunió, se llogaven per collir ses ametlles i ses garroves.

Per ses figues, se solia llogar es figueral, que consistia en un terreny més o menys gros, on tot eren figueres. Tenia una caseta d’uns, entre vint a quaranta metros quadrats, amb sa taulada de terrassa, i enrevoltada també de terrassa per estendre ses figues. Això vol dir que sa caseta situada en es bater des sol i sa família que llogava es figueral feia totes ses messes vivint en aquella caseta, a vegades amb s’aigua a un quilòmetre enfora. Si tenien un estiu sec, solien fer un dobber, però si no era un sofriment per no res.

Per collir ses ametlles i ses garroves se llogaven uns quants de bergantells, i gent que pugués enfilar per espolsa. Llavors se feien el que deien talls, i estaven formats per vuit o deu nins i nines, es manador, o sa manadora  (com en tot, hi havia manadors o manadores molt bons, perquè entenien molt bé es nins, i altres dolents, que només sabien cridar o senyar-te en una vergueta d’ullastre). Com veis, una possessió com Pocafarina, per fer ses messes, s’ajuntaven fàcilment cinquanta persones.

Nosaltres, quan jo tenia vuit fins a onze anys, hi anàvem amb es camió d’en Llavorim; sortíem d’enfront d’aqui on és ca sa Comare i una temporada d’aquí on ara és el Restaurant Ca’n Pedro, no sé a quina hora sortíem, el que sí m’enrecord  és que, quan sortia es sol, estàvem en es bocí, i molts de pics ja havies caminat a prop de mitja hora. Arribaves i es capatàs feia es talls, i te deia amb quin manador havies d’anar, i maldament fossin bastant permissius, ja provocaven es deseacords, però sempre i quant vosaltres vos enteguéssiu, vos deixaven canviar. Es espolsedors ja havien deixat ametlles o garroves espolsades perquè poguessis començar tot d’una. Començàvem i fins a les nou, nou mitja, no era hora per berenar. A les onze se feia sa fumada, un quart d’hora per fumar un cigarret d’assegut ( no és estrany com és de sa nostra edat tots érem fumadors) i tornam-hi fins a la una, que era l’hora de dinar, de pa i taleca, i fins a les tres, quan te tornaves enjoncar i fins a les cinc per fer una altra fumada quinze minuts, i tornem-hi torna-hi i fins que es sol era post. Arribaves a ca teva amb fosca negra, te rentaves un poc, sopaves, si eres llegidor tenies temps de llegir-te’n un de Roberto Alcázar i Pedrín, i a dormir. Quan te començaves a dormir ja te cridaven, per tornar-hi; però així i tot disfrutàvem.

Fent ses messes s’ha de tenir en compte que no estàvem abandonats, però teníem bastant més llibertat que quan eres per ca teva. Es nins i nines estàvem mesclats, cosa que no passava a s’escola, i ja fèiem jocs junts, feies amics i amigues, també com que guanyàvem un jornal, ja mos sentíem importants, també mos responsabilitzàvem. Jo, amb sos meus germans, i dos germans més, cada dia menjàvem calent: una setmana cada família feia es sofrit dins una olla de test, i un dia arròs, i un altre fideus, i fins i tot  sopes. Dins  aquelles dues hores de migdia teníem temps per fer un fogó de pedres, fer foc, acabar es dinar, menjar-nos-lo i jugar mitja hora més.  Allà aprenies moltes de coses de sa gent gran, i veies com no tots som ni pensam igual, a part de descobrir qualque novetat. Per això entre una cosa i s’altra, fèiem que cada any fóssim més es que mos hi apuntàvem.

En es pròxim article parlarem des jocs de per allà i d’aquells temps…

Un pensament a “Relats (Capítol IX)

  1. Per collir ses ametlles i ses garroves se llogaven uns quants de bergantells, i gent que pugués enfilar per espolsa. Llavors se feien el que deien talls, i estaven formats per vuit o deu nins i nines, es manador, o sa manadora (com en tot, hi havia manadors o manadores molt bons, perquè entenien molt bé es nins, i altres dolents, que només sabien cridar o senyar-te en una vergueta d’ullastre). Com veis, una possessió com Pocafarina, per fer ses messes, s’ajuntaven fàcilment cinquanta persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.