Relats (Capítol IX)

Si vos en recordau, deixàrem sa història quan acabaren de batre i feren una festa de fi de messes, en un ball de pinyol vermell, amb es record des missatgers que els venia una temporedeta de bona vida, i l’havien d’aprofitar, perquè era molt curta, tot d’una començava sa temporada de collir ametlles, ses garroves i ses figues. I això tornen a ser unes messes bastant feixugues.

Com que aquestes messes coincidien amb ses vacacions de ses escoles des nins i nines, i es pares quasi tots feien feina a foravila i es nins ja estaven avesats a col·laborar, idò nins i nines a partir des vuit anys, després d’haver fet sa primera comunió, se llogaven per collir ses ametlles i ses garroves.

Per ses figues, se solia llogar es figueral, que consistia en un terreny més o menys gros, on tot eren figueres. Tenia una caseta d’uns, entre vint a quaranta metros quadrats, amb sa taulada de terrassa, i enrevoltada també de terrassa per estendre ses figues. Això vol dir que sa caseta situada en es bater des sol i sa família que llogava es figueral feia totes ses messes vivint en aquella caseta, a vegades amb s’aigua a un quilòmetre enfora. Si tenien un estiu sec, solien fer un dobber, però si no era un sofriment per no res.

Per collir ses ametlles i ses garroves se llogaven uns quants de bergantells, i gent que pugués enfilar per espolsa. Llavors se feien el que deien talls, i estaven formats per vuit o deu nins i nines, es manador, o sa manadora  (com en tot, hi havia manadors o manadores molt bons, perquè entenien molt bé es nins, i altres dolents, que només sabien cridar o senyar-te en una vergueta d’ullastre). Com veis, una possessió com Pocafarina, per fer ses messes, s’ajuntaven fàcilment cinquanta persones.

Nosaltres, quan jo tenia vuit fins a onze anys, hi anàvem amb es camió d’en Llavorim; sortíem d’enfront d’aqui on és ca sa Comare i una temporada d’aquí on ara és el Restaurant Ca’n Pedro, no sé a quina hora sortíem, el que sí m’enrecord  és que, quan sortia es sol, estàvem en es bocí, i molts de pics ja havies caminat a prop de mitja hora. Arribaves i es capatàs feia es talls, i te deia amb quin manador havies d’anar, i maldament fossin bastant permissius, ja provocaven es deseacords, però sempre i quant vosaltres vos enteguéssiu, vos deixaven canviar. Es espolsedors ja havien deixat ametlles o garroves espolsades perquè poguessis començar tot d’una. Començàvem i fins a les nou, nou mitja, no era hora per berenar. A les onze se feia sa fumada, un quart d’hora per fumar un cigarret d’assegut ( no és estrany com és de sa nostra edat tots érem fumadors) i tornam-hi fins a la una, que era l’hora de dinar, de pa i taleca, i fins a les tres, quan te tornaves enjoncar i fins a les cinc per fer una altra fumada quinze minuts, i tornem-hi torna-hi i fins que es sol era post. Arribaves a ca teva amb fosca negra, te rentaves un poc, sopaves, si eres llegidor tenies temps de llegir-te’n un de Roberto Alcázar i Pedrín, i a dormir. Quan te començaves a dormir ja te cridaven, per tornar-hi; però així i tot disfrutàvem.

Fent ses messes s’ha de tenir en compte que no estàvem abandonats, però teníem bastant més llibertat que quan eres per ca teva. Es nins i nines estàvem mesclats, cosa que no passava a s’escola, i ja fèiem jocs junts, feies amics i amigues, també com que guanyàvem un jornal, ja mos sentíem importants, també mos responsabilitzàvem. Jo, amb sos meus germans, i dos germans més, cada dia menjàvem calent: una setmana cada família feia es sofrit dins una olla de test, i un dia arròs, i un altre fideus, i fins i tot  sopes. Dins  aquelles dues hores de migdia teníem temps per fer un fogó de pedres, fer foc, acabar es dinar, menjar-nos-lo i jugar mitja hora més.  Allà aprenies moltes de coses de sa gent gran, i veies com no tots som ni pensam igual, a part de descobrir qualque novetat. Per això entre una cosa i s’altra, fèiem que cada any fóssim més es que mos hi apuntàvem.

En es pròxim article parlarem des jocs de per allà i d’aquells temps…

Un pensament a “Relats (Capítol IX)

  1. Per collir ses ametlles i ses garroves se llogaven uns quants de bergantells, i gent que pugués enfilar per espolsa. Llavors se feien el que deien talls, i estaven formats per vuit o deu nins i nines, es manador, o sa manadora (com en tot, hi havia manadors o manadores molt bons, perquè entenien molt bé es nins, i altres dolents, que només sabien cridar o senyar-te en una vergueta d’ullastre). Com veis, una possessió com Pocafarina, per fer ses messes, s’ajuntaven fàcilment cinquanta persones.

Respon a Caroline Hardin Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.