Relats (Capítol X)

Per devers Pocafarina el joc preferit dels nins i nines era jugar a “encanta encanta aquesta penyora”. Consistia en que, per regla general una nina s’asseia esquena paret a la soca d’un garrover, i un nin li posava se cara damunt el vestit a l’indret de les cuixes, ulls per avall. Ella tocant-li amb la seva ma damunt l’esquena deia, dues vegades:  encanta encanta aquesta penyora tant si es homo com si es dona que ha d’anar a fer? apuntant a una persona de la rotlada. Qui estava amb la cara per avall damunt les cames de sa nina, contestava: farà….per exemple: li prendrà es capell a en fulano, i aquell, l’assenyalat amb el dit, havia de procurar fer lo que li manava es qui parlava. Com es natural n’hi havia que no volien ésser objecte de la broma, això formava part del joc. Però es veu que ja, de ben joves, s’aprèn a fer trampes; i en aquest joc com en tots, també es feien trampes, com ella dir; si te toc tres pics l’esquena serà que na fulanita vagi ha donar una besada a en fulanito, o si te toc el coll ets tu o som jo, i en fulanito o ne fulanita, i aixì sucessivament se feien trampes, sempre en temes de novios. Per cert, de les colles que es feien per allà i que jo conegui, no en va cuallar ni una.

Un altre joc era simplement encalsar-nos i agafar-nos, no hi havia encara picardia, però es veu que es contacte fisic, normalment entre un mascle i una femella, és un procés que s’inicia en el moment en que es diferencia el sexe a l’inici de la pubertat. La única cosa que fèiem era això, encalsar-nos i agafar-nos. Per devers Pocafarina no vaig jugar ni vaig veure mai jugar a metges, encara que pel poble ja hi hagues jugat, en aquesta edad; malgrat les ses preguntes que un se fa, encara hi havia coses que t’interessaven i t’entretenien més.

Una altra entreteniment era pedregar-nos, mai de pedres, sinó de garroves, de pa, de figues, i fins i tot, una temporada, es grandets ja duien una pilota per jugar ha brun. O sigui en el sol de migdia de juliol i agost, desprès d’haver dinat, érem capaços de corre com a locos d’una soca a l’altra, sabent la tasca que ens esperava ha partir de les tres.

També ens solíem entretenir, mirant qui primer trobava una cigala damunt un ametller, provar-ho veureu!, es sent cantar damunt el cap, però no hi ha manera de veure-la.

Malgrat a vegades ens creguéssim homenots no deixàvem de ser nins; tenc record d’una experiència que, llavors, com es natural, ens va pegar amb rialles, però hagués pogut ser dramàtic. Resulta que a una de les pletes de Pocafarina, a un puig hi ha una cova, le cova d’en Pere Bord. Un dels líders, amb temps, va començar a preparar per quan arribassem a le cova, tenir totes les eines necessàries per poder-hi entrar lo necessari per entrar-hi. El preparat consistia en que els set o vuit més intrèpids, herois, desbaratats, arreplegassin reina dels pins i, també, faies de ses carritxeres. Quan arribarem a sa clova, no sé d’on va sorti una olla, i ferem fogo de pedres i un bon foc, i posarem la reina a bullir, llavors fermarem unes quantes faies i férem torxes, quant ho tanguérem tot preparat, dinarem amb dues bocinades, i per amunt s’ha dit!. Trobarem la boca de sa cova, un pega foc ha ses entorxes i sense pensar, per endins. La cova te l’entrada com un portal baix, llavors com una habitació gran, i dins aquesta hi ha uns quants forats que hi passa un homo, però Deu sap on van. Aquella dia una ma divina, una casualitat, o lo que cada qual vulgui creure, va fer que tot duna en haver entrat, fes una correntia d’aire i totes les torxes se romperen baix del portal. Que es rompessin no va ser casualitat, la casualitat va ser que es rompessin abans que algú de nosaltres hagués pres forat, i  al no disposar de llum de defora, segur que encara el cercariem.

Això eren els nostres jocs per devers la feina a foravila, però també anàvem escola, i jugàvem, i molt, perquè es nins i nines d’abans solien ser molt actius, no hi havia mòbils ni consoles, i com sempre estàvem en el carrer o al camp, estàvem, segurament més forts que ara amb l’esport. Una persona si esta forta necessita tenir activitat, i nosaltres en teníem.

Bé, a la propera entrega parlaré d’els jocs que record, i veureu com en el carrer un es pot entretenir sense fer es burro.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada