Les mil herbes de Sant Joan

“Matinet de Sant Joan,
les herbes tenen virtut;
ai, amic, l’amor fa sang
i la lluna ja s’esmuny,
matinet de Sant Joan.
Matinet de Sant Joan,
les herbes duen metgia;
ai, amic, l’amor fa sang,
cremen berbena florida,
matinet de Sant Joan.

Maria-Mercè Marçal

He hagut de “menester les herbes de Sant Joan” per enllestir aquest escrit, vull dir que he hagut de menester molt de temps per fer-lo. Vaig començar a redactar-lo després de veure que l’entrada de card.cat “Herba de Sant Joan (hipèric), redactada l’any passat, havia estat un dels articles més visitats de la setmana.

“Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any” afirma el refranyer i amb això ens indica l’existència d’una tradició fortament arrelada que consisteix en recollir les herbes remeieres la nit més curta de l’any, abans de la sortida del sol per assecar-les i emprar-les tot l’any.

Aquesta tradició té una explicació de caire científic. Moltes de les plantes aromàtiques o medicinals presenten en aquesta època els seus principis actius en estat òptim i tenen la major concentració d’aquests composts.

Popularment es creu que Sant Joan Baptista, el Sant Antoni d’estiu, beneeix les plantes al punt de la mitjanit i per tant aquest és el moment en què les plantes tenen el major poder. També es diu, -alerta a provar-ho!- que les plantes verinoses, aquesta nit i a aquesta hora, perden les seves propietats emmetzinants.

De totes les herbes remeieres que es poden recol·lectar la nit de Sant Joan en destaquen dues: l’herba de Sant Joan o pericó (Hypericum perforatum) i la berbena o verbena (Verbena officinalis). Del pericó no en parlaré, només cal acudir a l’article d’Aina Celdran , Herba de Sant Joan publicada a card.cat

La berbena, considerada a alguns indrets com herba de Sant Joan i que, en la tradició castellana, donà nom a les vetllades de ball a l’aire lliure en les nits d’estiu, paraula que una temporada es va imposar per damunt de l’autòctona, revetlla, era considerada una planta sagrada que s’emprava en els rituals dels sacrificis.

A més de l’hipèric i la berbena hi ha tot un enfilall de plantes aromàtiques guaridores. Aquí en teniu una petita mostra:

L’alfabeguera (Ocimum basilicum), planta que encanta i enamora i de la qual el poeta Llorenç Riber digué:

“Jo t’estim, aufabeguera,
gentil planta riolera,
estufada y finestrera
com un jove cor fadrí,
plena d’olor volandera
que refresca y refrigera
amb perfums de primavera,
amb frescors de serení”.

La falguera. Una planta polipodiàcia emparentada des de sempre amb el món de la màgia i la bruixeria. Hi ha la creença popular que aquesta planta grana i tira la llavor la nit de Sant Joan i, per això, es fa tan difícil trobar llavor d’aquesta planta.

Es creu que si es pot agafar un gra de falguera dins un canonet de plata en punt de la mitjanit del dia de Sant Joan, aquest es converteix en un dimoni boiet que resta al servei de qui ha aconseguit tal prodigi.

“La falguera n’és un arbre
que ne té propietat:
en una nit i un dia
n’ha florit i n’ha granat”.

Es diu que recollida d’una manera especial; tal volta podríem trobar la fórmula en algun llunari, torna invisible qui la duu al damunt.

La clavellina, que arreplega plantes de diferents espècies del gènere Dianthus, té reputació de combatre el mal bocí.

La farigola (Thymus vulgaris) que, cremada, purifica l’aire i de la qual es fan perfums curatius.

La malva, coneguda popularment com a “vauma”, que arreplega diferents espècies del gènere Malva, que, si són vetllades la nit de Sant Joan floreixen la Nit de Nadal i s’empraven per combatre els dolors del part.

La ruda (Ruta graveolens), una altra planta associada al món esotèric. Clavada a la porta de la casa preservava dels mals esperits i sembrada vora el portal de la casa protegia de les bruixes. Guaria el mal dels ulls i era emprada com a abortiu. Els treballadors del camp tenien per costum posar-se un trosset de ruda a la boca en la creença que els donava força.

La valeriana (Valeriana officinalis). Planta amb propietats antiepilèptiques i antihistèriques. Diu el refranyer: “Si vols la dona sana, dóna-li valeriana”.

La sàlvia (Salvia officinalis), considerada afrodisíaca per a les dones.

Capítol apart mereix “l’herba d’or”, una herba que no admet cap classificació botànica. Una espècie de branca daurada que brilla al punt de la mitjanit de la nit de Sant Joan i mostra una brillantor de foc només quan no hi ha cap persona nada al seu voltant.

Deu haver-n’hi moltes d’altres d’herbes remeieres o  miraculoses que poden ser  recollides la nit més curta o qualsevol dels dies de l’any. A tall d’exemple aquí  en teniu una relació que en fa el poeta Josep Maria Llompart, que ens pot servir de guia :

“Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mareselva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l’aire color de vauma
l’esgarrifança d’un poll)”.

Camí florit.

 

Deixa un comentari