A principis dels anys cinquanta no hi havia escoletes, com ara; es començava a anar a escola als cinc o sis anys, encara que a alguna família que ho necessitàs li deixaven anar-hi abans. Per regla general anàvem a Ca ses Monges. Els de família més liberal anaven a Ca donya Bàrbara; la resta, bé per ignorància, bé per por, bé perquè creien que era el lloc més adequat per preparar la primera comunió, bé per esser bona gent la resta de la vida, anàvem a Ca ses Monges; els nins, a l’Escola Nova, perquè era molt perillós que nins i nines jugassin i aprenguessin plegats

Com és natural, a Ca ses Monges s’ensenyava molta religió i molt de posar l’altra galta. Als nins, a esser bona gent i submissos amb els de dalt i les autoritats, tant civils com religioses; a les nines les preparaven per esser unes bones mares cristianes i criades del seu home i els seus fills. Una cosa molt curiosa: el sexe era pecat mortal de pensament, paraula i obra, però… es preparaven les nines per, si un dia es casaven, a esser dòcils davant els desitjos del seu home, perquè té unes necessitats i les dones tenen l’obligació d’esser el repòs del guerrer.

Després de la primera comunió les nines passaven a la banda del carrer Clavell i els nins amb els mestres, al carrer de la Mar, a un pis molt aprop del capdecantó de Ca ses Monges. A nosaltres, els nins, la primera monja que ens va guardar nomia sor Isabel. Era un dona no gaire gran i un poc coixa que es passejava amb una canya llarga i quan un feia massa trui o es barallava el tocava damunt el cap o a l’espatla amb la canya. Dic tocava perquè allò no es podia dir pegar, ja que només era un avís. El que sí feien, si ens posàvem pesats, era fer-nos posar agenollats. Quan ja érem un poc més grandets ens passaven a sor Maria de Crist Rei, una dona gran i fins i tot m’atreviria a dir que curra, que ja ens preparava per la primera comunió i ens parlava de coses de la vida. Però això sí, segons elles a la vida el dolent sempre rebia un càstic i el bo un premi. Les nines tenien més monges. La superiora nomia sor Francisca i era una persona ja major. Les lliçons començaven a donar a entendre la necessita de casar-se i tenir al·lots o entrar en un convent; fadrines, mai.

A l’Escola Nova solíem jugar més que res a conió-amagar, a pistoles, a carreres amb la roda o amb el cércol. A alguns ja ens agradava el futbol, però les monges ho devien trobar molt perillós i sempre ens organitzaven altres jocs, però si algun dia aconseguíem jugar-hi avana molt bé, perquè hi havia dos pins a baix i dos més a dalt, com a posats aposta per fer de porteries; no eren iguals però ja ens arreglàvem per tenir la grossa una estona perhom.

Com ja s’ha dit abans, érem molt actius i quan sortíem de l’escola just teníem temps d’anar a deixar els llibres, escoltar els consells de la mare (no et barallis, no t’enfilis, no corris tant, no t’atreveixis a anar a foravila a cercar nius, vine d’hora a dinar, no vénguis suat…). Tot això els matins; els capvespres teníem el mateix sermó i havíem de berenar, per això si no e sfiaven de tu t’ho havies de menjar abans de sortir de cateva. Per cert, el berenar solia esser de pa amb saïm, un dia amb sal i l’altre amb sucre. Pel novembre ens hi afegien una grapada d’ametles torrades, però sense trencar i mentres jugàvem, amb un mac a la mà les anàvem trencant i a córrer s’ha dit. Perquè el vuitanta per cent dels jocs eren de córrer.