Relat (XI)

A principis dels anys cinquanta no hi havia escoletes, com ara; es començava a anar a escola als cinc o sis anys, encara que a alguna família que ho necessitàs li deixaven anar-hi abans. Per regla general anàvem a Ca ses Monges. Els de família més liberal anaven a Ca donya Bàrbara; la resta, bé per ignorància, bé per por, bé perquè creien que era el lloc més adequat per preparar la primera comunió, bé per esser bona gent la resta de la vida, anàvem a Ca ses Monges; els nins, a l’Escola Nova, perquè era molt perillós que nins i nines jugassin i aprenguessin plegats

Com és natural, a Ca ses Monges s’ensenyava molta religió i molt de posar l’altra galta. Als nins, a esser bona gent i submissos amb els de dalt i les autoritats, tant civils com religioses; a les nines les preparaven per esser unes bones mares cristianes i criades del seu home i els seus fills. Una cosa molt curiosa: el sexe era pecat mortal de pensament, paraula i obra, però… es preparaven les nines per, si un dia es casaven, a esser dòcils davant els desitjos del seu home, perquè té unes necessitats i les dones tenen l’obligació d’esser el repòs del guerrer.

Després de la primera comunió les nines passaven a la banda del carrer Clavell i els nins amb els mestres, al carrer de la Mar, a un pis molt aprop del capdecantó de Ca ses Monges. A nosaltres, els nins, la primera monja que ens va guardar nomia sor Isabel. Era un dona no gaire gran i un poc coixa que es passejava amb una canya llarga i quan un feia massa trui o es barallava el tocava damunt el cap o a l’espatla amb la canya. Dic tocava perquè allò no es podia dir pegar, ja que només era un avís. El que sí feien, si ens posàvem pesats, era fer-nos posar agenollats. Quan ja érem un poc més grandets ens passaven a sor Maria de Crist Rei, una dona gran i fins i tot m’atreviria a dir que curra, que ja ens preparava per la primera comunió i ens parlava de coses de la vida. Però això sí, segons elles a la vida el dolent sempre rebia un càstic i el bo un premi. Les nines tenien més monges. La superiora nomia sor Francisca i era una persona ja major. Les lliçons començaven a donar a entendre la necessita de casar-se i tenir al·lots o entrar en un convent; fadrines, mai.

A l’Escola Nova solíem jugar més que res a conió-amagar, a pistoles, a carreres amb la roda o amb el cércol. A alguns ja ens agradava el futbol, però les monges ho devien trobar molt perillós i sempre ens organitzaven altres jocs, però si algun dia aconseguíem jugar-hi avana molt bé, perquè hi havia dos pins a baix i dos més a dalt, com a posats aposta per fer de porteries; no eren iguals però ja ens arreglàvem per tenir la grossa una estona perhom.

Com ja s’ha dit abans, érem molt actius i quan sortíem de l’escola just teníem temps d’anar a deixar els llibres, escoltar els consells de la mare (no et barallis, no t’enfilis, no corris tant, no t’atreveixis a anar a foravila a cercar nius, vine d’hora a dinar, no vénguis suat…). Tot això els matins; els capvespres teníem el mateix sermó i havíem de berenar, per això si no e sfiaven de tu t’ho havies de menjar abans de sortir de cateva. Per cert, el berenar solia esser de pa amb saïm, un dia amb sal i l’altre amb sucre. Pel novembre ens hi afegien una grapada d’ametles torrades, però sense trencar i mentres jugàvem, amb un mac a la mà les anàvem trencant i a córrer s’ha dit. Perquè el vuitanta per cent dels jocs eren de córrer.

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada