Malalts de turmell a Ironman de Frankfurt 2013

Crònica de Gaspar Mesquida

Tota aquesta aventura de fer una Ironman (3,8 km nedant, 180 Km en bicicleta i 42 Km corrent) va començar asseguts a una taula de ca’n Pedro amb dues cervessetes de més i tots encoratjats amb fer aquesta prova en Minero, en Bassa Coll, en Trompes , en Mateu Oliver i jo vam dir : au!! Fet! Mos hi apuntam!

La primera dificultat de la prova és l’inscripció, ja que s’obri un dia determinat un any abans i amb qüestió d’hores les 3300 places queden esgotades. Una vegada tenir plaça assegurada comencen els entrenaments curts i llargs, suaus i intensos, amb sol i amb pluja, a la piscina i a la mar (en Minero i en Trompes amb la mar els ha bastat), … fins que arriba dijous 4 de juliol, el dia que partim cap a terres germàniques.

Foto1: A l’aeroport partint cap a Frankfurt

Una vegada arribats allà, acomodació a l’hotel, muntar bicicletes, mirar si  tot havia arribat bé. El divendres vam anar a provar les bicicletes un poc pel circuit, fins arribar a una zona d’adoquins que ens havien xerrat d’ella i la volíem veure in situ.

Foto2: Foto grup a la zona d’adoquins.

El capvespre vàrem anar a recollir els dorsals, veure el centre de la ciutat, passejar un poc de tendes amb les dones i cap a l’hotel a preparar les bosses i a descansar. Segurament molt vos demaneu que són les bosses? Les bosses són allà on deixes els utensilis necessaris per anar amb bici (dorsal, casc, sabates, ulleres,…) i per córrer (visera, sabates, calcetins,…)

El dissabte ens tocava dur la bici a la zona de transició amb bus, ja que era un llac que estava a uns 15 km de Frankfurt; vàrem deixar les bicicletes i totes les eines necessàries per a la carrera, que no són poques. Un cop arribat allà els jutges et revisen la bicicleta, comproven totes les coses i se t’assigna un voluntari, de parla alemanya o amb un B1 d’anglès (crec que no arribava a nivell B2), que t’acompanya que deixis la bici i t’explica on has de deixar les bosses amb les coses i el recorregut que s’ha de fer en sortir de l’aigua.

Un cop fet això vam anar a nedar un poc a dins el llac per veure que tal es nedava amb aigua dolça i entelada, i sa veritat és que millor del que ens esperàvem. Un cop sortir de l’aigua ens vam topar amb Eneko Llanos (el que seria el guanyador de la prova) que volia tenir una foto de record amb els Malalts de turmell, i evidentment nosaltres no vam posar cap problema.

Foto 3: Malalts amb Eneko Llanos, guanyador de Ironman de Frankfurt 2013.

Un cop a l’hotel, ens trobam amb la segona part de l’expedició: Nonis, Munar, Popossa, el pare d’en Trompes i en Xamena que han arribat a animar-nos (1000 gràcies per haver vengut), i anam a sopar plegats i a dormir d’hora que diumenge serà un dia llarg.

Foto 4: Gran part de l’expedició.

El dia D: 7 de juliol de 2013, són les 4 del matí i repica l’alarma, vaig a berenar, ben berenat però sense passar-se. Agafam el bus i cap al llac s’ha dit.

Un cop allà revisam la pressió de les rodes, posam les barretes energètiques, i “gels” dins la bossa i a posar-se el neopré per anar a nedar! A les 6.45 donen la sortida als professionals i un cop surten ells tots els Malalts ens tirem al llac,  ens desitgem  sort i a esperar que siguin les 7 per donar la nostra sortida. Sense donar-me compte me trob a segona línia de sortida sense cap Malalt a la vista, i jo mateix pensava me pegaran bufetades fins al carnet d’identitat, però no va ser així.

Foto5: Sortida del llac

Després de fer 3800 metres nedant, surt de s’aigua, tranquil i amb les forces gairebé intactes, i te trobes una rampa d’arena amb una bona pendent per arribar a la bici, a mig camí veig un grup amb camisetes grogues i la nostra bandera que pareix que te dóna 10 cavalls de força. Una vegada a dalt agaf la bossa blava i cap a les carpes a treure’t el neopré, aixugar-te i posar-te la roba de bici amb totes les barretes preparades. Vaig a cercar la bici i coratge per poder pedalar les properes 5 hores i mitja.

Només començar a pedalar et posen dins una autopista de 3 carrils direcció a Frankfurt (mai havia anat amb bici per autopista abans) per on es pot fer molta via i arribam a Frankfurt per iniciar les dues voltes de 85km que hem de fer. En el sector de bici hi ha de tot: autovies, ponts, carrers adoquinats, costes, descens, gran rectes, vent,… però el que més me va impactar varen ser 2 coses. La primera que per tots els pobles que passàvem semblava festa nacional, gent al carrer animant, música, barbacoes muntades,… i la segona fou la que anomenen “Heartbreak Hill”, una costa on hi ha gent per tot i et dóna la sensació que puges un d’aquells colls mítics del Tour de França on la carretera es veu reduïda a un petit pas que la gent es va obrint quan tu hi passes. Quan baix de la bicicleta, mateix procediment, agafar bossa i a posar-se visera, crema solar (que feia un sol de justícia) i les sabates de córrer que una marató ens espera.

Foto6: amb bici

Començ a córrer, m’esperen 4 hores de córrer per fer 42 km i el meu cap ja fa números. Pel temps que duc tenc 15 minuts de marge per baixar de les 11 hores. A partir d’aquí córrer a un ritme que semblava lent però les meves cames no podien anar més ràpid, cada 2 km a hidratar-se i cada 6 Km beure i menjar qualque suplement energètic. Faig les dues primeres voltes (de quatre que n’havíem de fer) al ritme previst. La tercera volta (del km 21 al 32) començ a notar-me molt cansat però pel meu cap passen el 200km nedats, 6000 en bici i 1500 correguts els darrers 6 mesos i pens estic a 21km de l’objectiu, una simple mitja marató. Aleshores segueixo corrent i veig en Nonis, en Munar i en Popossa, i me recorden sa clau és no deixar de córrer. Així ho faig,  només camino durant l’espai on hi ha els avituallaments. Durant aquesta volta vaig veure el Mateu Oliver caminant, li peg un crit i li dic:- Élite!! I ell me contesta:- Vaig marejadíssim, duc un globasso d’escàndol!!. Li don ànims i seguesc el meu camí. El meu pas pel costat de meta la darrera vegada me pega plorera, m’emocion, pensar que estic a 10km de l’objectiu i quan torni a passar per aquí cap a meta s’ha dit. La darrera volta me passa més aviat pensant que ja arrib (de fet només eren sensacions perquè damunt rellotge vaig fer el mateix temps la 3a que la 4a volta).

Km 42 i agafo l’estora vermella darrers 300 metres, mils de persones que reconeixen el teu esforç en forma de crits i aplaudiments. Arribo a meta i a mà dreta veig els nostres seguidors que també feren un esforç venint de Sant Llorenç. M’aturo, m’agenollo per agrair-los el suport. M’aixeco,  caminant i assaborint el meu èxit personal, pas per sota l’arc d’arribada després de 10h 46 minuts d’haver-me tirat dins un llac.

Foto 7: Agraïment als seguidors entrant a meta.

Un cop haver travessat l’arc de meta, vaig cap a la zona dels esportistes, menj un poc i me trob amb en Trompes i en Bassa Coll, que no sabia res d’ells des que ens vam tirar al llac, i els veig amb una cara de satisfacció immnesa. 10 hores i 7 minuts. Un temps extraordinari en el seu debut en la distància Ironman. Xerram un poc i sortim a fora a veure les famílies que ens esperen emocionats.

Foto 8: Trompes i Bassa Coll corrent plegats

Anam cap a zona de meta perquè faltaven 2 malalts a arribar. A falta d’un poc per les 7 (s’havien de complir 12 hores de carrera) compareix en Minero agafa sa bandera de Mallorca i cap a meta s’ha dit. 11hores i 55 minuts. 1r classificat en categoria M40, guixaire de Sant Llorenç.

I finalment, 15 minuts després, entra en Mateu Oliver, ben untat de blanc (després ens va dir que havia tengut un poc d’insolació i el varen untar de crema per sa Creu Roja) i més content que un Pasqua. 12h i 12 minuts.

En resum, un èxit que 5 malalts de turmell fóssim “finishers” del Campionat d’Europa d’Ironman.

Foto 9: foto tot de finishers

 

Crònica Mateu Oliver:

Com molt bé ha redactat la introducció d’aquesta historia en Gaspar Mesquida, jo simplement em centraré en contar la meva experiència dins la carrera per poder comparar dos punts de vista diferents del mateix lloc,  la mateixa cursa, el mateix repte, però vist d’un altre punt.

El dematí, o millor dit, el vespre, a les 03:45, sona el despertador, em vaig dormir tard, però des que ho vaig fer vaig dormir com un tronc, fins que va sonar el despertador. Encara que és molt estrany per mi, mai havia estat tan tranquil a una cursa de distància mitja/llarga, o fins i tot més tranquil que en una d’aquestes curses que t’agafes com entrenament/“patxangueta”.

Res, dit i fet, em canvii de roba, baix a berenar, trob en Gaspar i en Bassa Coll que ja acaben de berenar, darrers recordatoris de cursa, baixen en Trompes i en Minero, acabam de berenar i partim per agafar el bus i anar al llac on començarà l’aventura.

Un bus ple de gent però un 10 per l’organització, no vàrem esperar ni un minut per pujar (aquests alemanys potser no tinguin els millors restaurants, però saben de què van i com fer les coses bé). Més tard ens ho varen acabar de demostrar amb un espectacular organització amb 0 errades.

Arribem al llac, ens topam amb la resta de companys, ens posem els neoprens tots junts, mentre feim les darreres bromes per no pensar en el que ens espera. Anem cap al llac, on ens trobem amb tots, amb els acompanyants i llorencins que havien vingut a animar, tots vestits de groc! Ens feim unes fotos amb ells, ens desitgen sort i anem cap a l’aigua.

Una vegada dins l’aigua, on ens posem? Mirem diferents punts, i en Minero diu, “anem davant de tot, si guanyan dos minuts bons són!” Je je  No era el meu objectiu, ni el de ningú crec, ja que no anàvem mirant el temps, el meu objectiu era conèixer aquesta distància i acabar, però cap allà anem! Una vegada dins l’aigua, és aigua dolça, estar aturat costa més, de cada vegada esteim més estrets, començam a tenir gent per tots els costats, els nirvis comencen a sortir, només fris que donin la sortida, començam a sentir un tic tac d’un rellotge, es fa etern, dura uns 5minuts, però sense esperar-ho “mooooccc”, sortida! 3300 persones dins un tram d’uns 200m d’aigua, tots anant a un mateix punt, la primera boia situada a 900m, cops pel cap, la panxa, l’esquena, alguna cossa, però així com en rebem, sense voler, jo també en don als altres, l’arribada a la primera boia és relativament còmoda, però allà comencen les “bufetades”, tothom vol fer el mínim de metres possibles, sensació molt agobiant, així que a les pròximes boies a regalar metres, pens que les faré per l’exterior. Sense adonar-me’n ja esteim a la meitat del circuit de natació, posem peu a terra, veig les camisetes grogues que m’animen, els faig una rialla i a per la segona volta de natació.

video sortida im frankfurt

Surt de l’aigua i a per la primera transició, això de la natació ha estat ràpid, bon senyal, nedar és el que menys m’agrada. M’agafo la transició molt amb calma, peus ben nets, vull evitar bòfegues (vaig haver d’estar un mes sense entrenar la carrera a peu per culpa seva, així que no en vull cap!). Vaselina, calcetins, casc, ulleres, i comença el sector de bici, això ja m’agrada més! Surt amb bici per sensacions, quan sobre el km 40 veig que duc una mitjana de 32.8km/h, no ens hem de passar de voltes, així que a frenar un poquet, l’objectiu és acabar, i la previsió de bicicleta era mitja de 30, així que redueixo.

Damunt el km 50, sent un crit que diu, “ja no duc recanvis!”, em giro i veig en Minero, me diu que ha foradat amb bici, i tira cap envant, no faig ni menció de seguir-lo, només pens amb la bici com si anar a comprar el pa, je je que després hi ha una marató! Pas el km 95 per dins Frankfurt, veig totes les camisetes grogues que m’animen, quina pujada d’energia!!! Seguesc, el km 110 tenc mal de cap, no sé que és, pens que són nirvis i que m’he de centrar amb la cursa, seguesc amb el meu pla: beure, menjar, hidratar-se bé! La segona volta només vaig pensant amb el que ve, vaig passant els petits poblets on tota la gent surt al carrer a animar, els empedrats són plens de gent, ombrel.les, cadires, fins i tot  “barbacoas”, s’ho munten bé, però aquets ànims motiven moltíssim, i fan que els kms passin aviat, “gràcies pel ànims frankfurters”.

Foto: Minero amb bici

Ja només fris que arribi la costa del Tour de France, que jo li deia. Era una costa on estava plena de gent, amb banderes, arcs inflables, que animaven tot el temps, et feien sentir el millor ciclista de qualsevol de les curses més importants. Però sobretot perquè sé que ja només faltaran uns 10kms per començar a córrer.

Foto: Costa Tour

Els darrers kms passen aviat i arribam al final del sector de bici, segona transició en marxa! Quan hem lleu el casc, noto com em bull tot el cap, ja sé d’on venia tot el mal de cap que tenia. Intento oblidar-me d’això… transició amb calma, canvi de calcetins, peus eixuts, un poc d’aigua, i a córrer!

Comença la cursa a peu, això està fet, ja tenim més de mitja carrera feta, només queda una marató! ¿¿¿¿¿Només queda una marató?????? Va, intent no pensar amb kms, sinó en voltes, és un circuit de 4 voltes, i 4 no és res, simplement es tracta de complir.

Fins el km 12 em noto molt bé, em diuen que en Minero està a dos minuts, just després ens creuem, dos crits d’ànims i seguim. A partir d’aquí, em començ a notar estrany, unes sensacions que no m’agraden, les cames estan insegures, sent una sensació de debilitat, però pens que no m’he d’aturar així que segueixo corrent i faig els avituallaments caminant (són uns 200m) que aprofito per omplir la botella que duc, menjar i seguir, però ja necessit caminar alguns trams.

Arriba el km 18, comença el punt més crític de tota la cursa, estic molt marejat, no sé què em passa, una sensació molt estranya, no és una “pajara”, not com els braços em bullen, estan vermells, i no estic suant gens… Només pens que he d’acabar! Pens amb algunes frases mítiques que tenc gravades al cap, m’ajuden molt, però em poso a caminar, poc després sobre el km 19, em passa en Gaspar corrent a un ritme constant, m’anima, li dic que estic molt marejat, pens que segur que ha fet una bon sector de bicicleta, s’ho mereix amb la preparació que ha fet! Crack! Però jo seguesc caminant fins que el km 20, 2 kilòmetres eterns que no acabaven mai, pas per l’avituallament, quan un jove de la creu roja en alemany em demana si estic bé, li intent explicar en anglès, em diu si vol que em comprovin la tensió, pulsacions i de més, li dic que vull seguir, em diu que podré seguir després, per tant li dic que sí, que em miri, així aniré més tranquil, em tomba a una de les 50 camilles que hi ha, algunes plenes, d’altres buides, gel pel cap, em duen taronja i un líquid per boure, glucosa crec que era, tot fa voltes, me diu que ho tenc tot bé, tensió, pulsacions, sucre… buff pens en la part bona no és res, quan em comença a explicar que és un cop de calor, em recomana estar uns 30minuts allà (de manera voluntària), jo veig la gent que passa corrent per fora i m’enfil per les parets, però finalment m’ unten de crema solar i a córrer! La calor no m’ha anat mai bé, ni m’agrada gens, de fet, jo pensava que a Frankfurt a l’estiu, era una primavera fresca de Mallorca, ignorant de jo… 32ºC!! Surt, i quines bones sensacions! La calor m’ha baixat, puc començar a suar una mica!

Els de la creu roja m’han dit que no corri tot el temps, que vagi alternant caminar i córrer, i això vaig fent, els kms ara passen relativament aviat comparat amb el que dúiem fins ara, queden dues voltes, això esta fet! Sense adonarmen estic al km 35, ja només queda el que seria equivalent a fer sa volta de sa grua (de Sant Llorenç)! I arrib!

Darrer km, veig sa meta, 300m plens de gent que anima, un moment màgic, veig totes les camisetes grogues, m’atur, me donen la bandera de Mallorca, cap a meta! Ho he aconseguit! Objectiu complert, falten 100m per meta, on et passen pel cap mils de coses, els entrenaments que has fet, el que has sofrit, tot el dia d’avui en imatges, i tot el que no has fet per poder estar aquí, soparets, dies de platja que no has tingut, i tantes coses més… Mil sacrificis, però ha valgut la pena, pas l’arc de meta, m’emociono molt, moment molt difícil d’explicar massa sensacions juntes, però el millor és sortir i veure que tothom ha acabat, veure que tots hem complert aquest petit somni, veure tots els acompanyants, cau alguna llàgrima, enhorabona a tots voltros per aguantar-mos i recolzar-nos en aquest repte, aquesta medalla també és vostra, voltros també sou ironmans!

Em quedo amb una frase d’un vídeo que mirava els dies que menys ganes tenia d’entrenar: “Todo empezó por un sueño, soñaste ser héroe por un día, ese día… Llegó!”.

Enhorabona a tots els Malalts! 5/5!