La cobdícia

La cobdícia, la fam desmesurada de diners i de bens materials, està fortament arrelada dins la condició humana. I és una mala companya de viatge.

Són molts els qui pensen que la crisi actual és fruit de la cobdícia humana, que no té escrúpols de cap casta i troba justificació per tot allò que l’enriquirà més i més, a costa de l’empobriment de tot els altres. Uns de cada dia tenen més i més i augmenten a una velocitat de vertigen els seus ingressos, i altres no deixen d’empobrir-se i s’acosten a la misèria i a la depressió i falta d’esperança. Els casos de corrupció que coneixem, i altres que puguem deixar de sabre, tenen també el seu origen en la cobdícia.

És veu que és un mal vell. En temps de Jesús ja passava. Al mateix temps que a les ciutats galilees de Séforis i Tiberíades creixia la riquesa, en les petites aldees augmentava la pobresa i la misèria. Al mateix temps que els pagesos es quedaven sense terres, el terratinents construïen grans magatzems i graners més grans. La història sempre es repeteix, i el poble, impotent, es posa les mans al cap i a la butxaca, fins que es deprimeix i perd l’esperança. La riquesa sovint s’aconsegueix amb l’abús d’uns damunt els altres i això crea moltes desigualtats i divisions i esqueixos dins la societat.

No és estrany que l’evangeli faci referència, de tant en quant, a aquest tema, ja que per tal de fer diners, la gent deixa de fer molt de be i molts de serveis als més indefensos i s’allunya de l’autèntica justícia i del que els cristians anomenen el Regne de Déu.

Una paràbola per excel·lència és aquella que conta d’aquell que acumulava tant que ja no tenia on posar-ho; i que es deia a si mateix: ja que tens tants de bens acumulats: jeu, menja, beu, tira’t a la bona vida!. I conta la paràbola que Déu li respon que els bens que té no són garantia de riquesa humana ni li asseguren llarga vida, ni que perduraran en el temps. I que és una actitud nècia fonamentar la vida només en posseir i acaramullar riquesa, més encara quan això normalment es fa destrossant la vida de molts altres. Res justifica les canallades que sovint es fan per posseir els bens dels altres.

La cobdícia humana que tots portem dintre és millor orientar-la com un desig que ens mou a ser creatius i eficaços positivament en be d’un mateix i dels altres.

Aquest dies que celebram la festa de Sant Llorenç, en ell hi trobam un referent de persona que va donar prioritat a les necessitats de la gent, enfront dels interessos de l’emperador de torn que necessitava acumular riquesa per dur endavant les constants empreses bèl·liques per tal de mantenir el seu poder. Sant Llorenç va posar per davant la riquesa als ulls de Déu, que la riquesa al ulls dels homes.

Jeroni Llambias Vidal

Deixa un comentari