Relat (capítol XVIII)

A Son Tàrrec vàrem arribar a tenir un passadís per dins ses mates que quasi atravessava tot es comella, d’allà de s’estació. Llavors teníem dues habitacions i sa nostra sala d’estar. Tot això ho fèiem amb xerrocs i destrals, trèiem sa llenya cap a sa part des túnel, i allà prepàravem tiragomes i fletxers (ses gomes des tiragomes bona part les mos donava es mecànic de bicicletes, en Gorrió; ses pells per fer sa base en què es posa ses pedres, les mos donava en Juanet Cuc, que feia feina a ca l’amo en Joan Sabater, just a baix de sa costa d’en Corem,  aquí on avui és ca en Jaume Figuera).

Un altre joc que una temporada posàrem en marxa era fer carretes de fil de ferro i rodetes de brodar i les enganxàvem a tortugues (aquí també tenia a veure un poc en Joan Cuc, ell en una lena mos hi feia un o dos forats a sa part de darrere a sa closca de sa tortuga, perquè tenguéssim bon enguinxar ).

Amb ses carretes vàrem arribar a ser més de mig artistes. Fèiem: carro d’anar a fer feina, carro de garbejar, carretons, diligències, i més coses. Del que no fórem capaços va ser de  fer-los caminar tot sols, perquè nosaltres passàvem un elàstic pes forat de sa rodeta, posaves un bastonet a cada cap  passat per dins s’elàstic i, en es costat de sa rodeta, d’un cap començaves a fer rodar es bastó fins que s’elàstic estigués ben enrevoltillat, amollaves sa rodeta, i caminava, però quan passaves es fil de ferro des carro per dins es forat de sa rodeta, per muntar-lo damunt ses rodes, o no caminava o pegava bots. Sa cosa és que no li vàrem saber trobar es remei, i sempre necessitàrem tortugues per fer feina.

Me’n record que es diumenges i festes anàvem a veure es avis, es padrins joves i qualque tio, per veure si arreplegàvem entre tots una pesseta o dues. Jo vaig dur sa sort que entre ca nostra i sa meva padrina jove me varen encaminar cap en es llegir TBOS i sempre me deien: “T’ha de bastar per comprar-te es tebeo”. Anava a ca l’amo en Madona (a ca ne Margarita Madona en es carrer de Bellver ) i me comprava un TBO d’en Roberto Alcázar i Pedrín. Jo esperava amb il·lusió es diumenge per poder comprar es tebeo i això que eren dos fatxes de pronòstic, però era el que hi havia. Ben prest ja vaig començar en so Guerrero del Antifaz, després va sorti es Capitán Trueno (es seu equip era: en Goliat, na Sigrit, en Crispín, i més tard, s’hi va afegir un romà que li deien Fideo). Es veu que es nins tots ja sabíem llegir i va fer una viada en sortir-ne d’altres: El Cachorro, El Gavilán, El Zorro, es herois americans, com en Superman, en Batman, i altres… Això eren tebeos d’aventures, però de sempre hi va haver es TBO, que ere còmic molt entretengut per tant absurde que eren ses seves historietes.

Vos diré com record jo aquests herois d’aquestes historietes: en Roberto Alcázar, pertenyaria a s’Interpol.  Va trobar aquest nin (PEDRÍN ) com abandonat i com que ell era fadrí i era de sa poli (o sia ningú li podia demanar comptes) ell el se va fer seu (en temps passat aquests no donaven comptes). Com dic, idò,  abans eren uns fatxes, perquè ells representaven sa llei, però se donava sa casualitat que sempre lluitaven per una causa de defensar es interessos des rics, Aquests, com que eren rics, quan ells els treien des fems, o li recuperaven molts de doblers, sempre li volien donar una propina. Ell, o tenia molt bona paga, o tenia molts de doblers, perquè sempre la rebutjava.

El Guerrero del Antifaz era un cavaller espanyol que lluitava contre es moros, sempre anava a peu o en cavall, com és natural, sempre defensava causes justes, i ho feia per la Pàtria. LLavors mos va comparèixer El Capitán Trueno, que anava amb en Goliat, en Crispín i sa seva al·lota, que era nòrdica, i nomia Sigrit. Passat uns anys se li va unir un líric romà. Aquella colla viatjava per tot el món en Globus, i qualque pic en un vaixell d’aquells temps, a rem i a vela. Per tot el món on passaven, defensaven sa justícia, o sia sa seva lluita era contra sa injustícia, fos a sa Nació que fos, sempre en so crit de: “Por Santiago i por España”.

A sa pròxima parlarem del Cachorro, del Zorro, i es que poguem.

Deixa un comentari