LSG – El què diuen els altres. 1- Francesc de B. Moll

Malgrat tota l’autosuficiència i la prepotència estesa, resulta que, com assenyala A. de Mello “probablement no hi ha un gest, un pensament, una emoció, una actitud una creença amb tu que no vengui d’una altra persona” 

Menys radical i també encertat seria el reconeixement del paper dels referents -personers a qui tenim en alta consideració- en la nostra manera de pensar. Per això, m’agradarà, en aquesta successió de comentaris sobre el llenguatge de Salvador Galmés, intercalar alguna petita ressenya del que diuen els altres sobre el “capellà Capirró”.

Francesc de Borja Moll, qui ens va dir que Cardassar venia de cardassa, ens va facilitar un escrit per al número extraordinari de “Flor de Card” (Abril, 1974) titulat “La doble personalitat cultural de Mossèn Galmés” on, referit al nostre fill il·lustre diu:

Té preferència pel temes fatídics i tràgics, a la manera de Victor Català. Aquesta tendència s’observa en les seves narracions “Entre els dos mons” (terrible contarella de cementeri), “Negrures” (episodi de venjança passional) i “El garriguer d’Infern” (un guardabosc condemnat per caçadors venjatius a morir menjat per formigues carnisseres. Poques pàgines s’han escrit en català que siguin tan escarrufadores. I al mateix temps són plenes de tendresa, que és una de les qualitats humanes que en Galmés sabia també captar i reflectir vivament en els seus personatges de ficció. Aquesta tendresa profundament dolorosa vessa abundant en “La dida”, l'”L’esqueix”, “La mareta”, “El pica-calderes” i en casi totes les contarelles d’aquest autor, mestre en la descripció d’estats d’ànim devastats per l’amargura. Realment, Josep Pla te raó quan diu que en Galmés és el mes important dels prosistes mallorquins moderns.

Ara bé, aquesta capacitat per a la literatura narrativa va quedar anul·lada per la dedicació de l’autor a una tasca ben diferent: la transcripció i comparació de manuscrits per a la publicació de les obres en català de Ramon Llull. Copiar aquells textos antics, confrontar-los i publicar-los en setze grossos volums, és una feina de molts d’anys, molesta i silenciosa, gràcies a la qual avui podem llegir en la seva forma original les principals obres del gran plasmador de la llengua catalana medieval que és el Beat Ramón Llull.

Deixa un comentari