La paciència d’una illa

En un viatge en cotxe de Barcelona a Girona vaig sentir a parlar per primera vegada de la ‘síndrome de la Moncloa’. Qui ens ho relatava gaudia de la màxima credibilitat, però l’anècdota resultava tan al·lucinant que, encara avui, dubto si el vaig escoltar bé. El narrador, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, assegurava que tots els presidents de govern espanyol patien d’un progressiu allunyament de la ciutadania i el món real, i acabaven sent segrestats per estranyes obsessions.

 Per il·lustrar-ho, va remontar-se als primers anys de la Transició i a una visita que va fer al despatx de l’aleshores president Adolfo Suárez. Carregat amb diversos dossiers, Herrero necessitava despatxar amb urgència i va iniciar el seu monòleg. Al cap d’una estona, però, va adonar-se que el president no l’escoltava i que no s’havia mogut del sofà des d’on contemplava uns papers escampats damunt la tauleta del cafè. El visitant, intrigat, va acostar-se, tot interessant-se per saber què era allò tan subjugant. Suárez va aixecar la mirada i li va aclarir: “Això és un mapa d’Europa. Aquí està Rússia. He pensat que tot això de la Guerra Freda ho podríem solucionar duent una bomba atòmica fins Moscou. Ara l’únic problema és saber com fer-ho. Aquest és ara el nostre problema”. Evidentment, no recordo si aquestes van ser les paraules exactes, però sí el sentit últim. Mentre Espanya tot just encetava el camí cap a la democratització, el seu president havia decidit resoldre pel seu compte la Guerra Freda.

 L’evidència empírica ha refermat les paraules d’Herrero, ja que la síndrome s’ha manifestat en tots els hostes del Palau de la Moncloa i, fins i tot, s’ha estès als caps dels executius autonòmics. Per la seva gravetat, destaca sens dubte el darrer infectat per aquesta malaltia: José Ramón Bauzá Díaz. Des del Consolat, han arraconat tots els altres problemes, mig per incapacitat mig per desinterès, per centrar-se en acabar amb la llengua i la cultura pròpies. ¿Quina importància pot tenir la crisi econòmica, la precarietató laboral o la destrucció del territori davant d’una tasca com la d’espanyolitzar les Illes?

 Però mentre al president Suárez ‘només’ li mancaven un avió i una bomba atòmica per dur a terme el seu pla; el president Bauzá ha de menester uns docents submisos, unes famílies apàtiques i una opinió pública crèdula. I, de moment, la revolta d’una illa li està demostrant com de difícil ho té per aconseguir els seus objectius.

 Amb tot, ens equivocaríem si minimitzéssim els perills o abaixéssim la guàrdia, perquè al davant hi tenim una gent que no dubta a fer servir la demagògia i els recursos públics de forma partidista. L’argumentari a favor del TIL és una bona mostra d’aquestes armes: carregat de llocs comuns, trampes, mitges veritats i mentides senceres, serà reiterat fins a l’extenuació pels ideològicament afins i pels depenents econòmicament. Per sort, la crisi no només ha reduït les ajudes i subvencions, sinó també les menjadores i això soscava molts suports.

 Però, insisteixo, encara hem de menester molta paciència i perseverança. Bauzá & cia, imbuïts d’una auto atorgada ‘missió sagrada’, no negocien sinó que imposen. ¡Això és una Creuada i no una missió d’una parella de joves mormons amb accent simpàtic! En d’altres paraules, poc cal esperar de les converses en marxa, perquè davant de la comunitat educativa només hi ha l’immens frontó bastit pel Govern. Amb tot, si no volem que aquesta paret esdevingui un futur mur de les lamentacions, cal també defugir del pessimisme, de la inacció i del cansament. No tant per vèncer la llei, com per minimitzar-ne la destrossa i preparar la reconstrucció. Perquè tant la LOMCE com el TIL passaran… Des de 1970, Espanya ha sofert dotze lleis d’educació a nivell estatal i un bon grapat més a nivell autonòmic. El seu bagatge és perfectament descriptible: les lleis passen i el fracàs escolar roman.

 Si tot fos tan fàcil com publicar una llei, aleshores n’hi hauria prou amb prohibir al BOE el fracàs escolar i decretar l’excel·lència educativa. Si de veritat algú estigués interessat en reformar i millorar l’educació, sabria que el camí passa pel consens i els recursos. D’això primer en tenim exemples com la Llei d’educació catalana; per això segon només cal recordar la frase de Derek Bok de la Universitat d’Harvard: “si creuen que l’educació és cara, provin amb la ignorància”.

Assolits els objectius possibles amb la vaga i gairebé esgotada la negociació per incompareixença del Govern, el camí ara el marca la política en el seu sentit més originari: “el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a realitzar una acció en grup”. En d’altres paraules, la complicitat dins la comunitat educativa per impulsar projectes educatius i accions cíviques que sí tenen l’educació de nins i nines com a objecte principal, i la pressió de la ciutadania sobre els seus representants més propers per exigir-los, com ja han fet a Felanitx, respecte i senderi.

No n’hi ha prou amb tenir la raó, cal exercir-la i cal fer-ho col·lectivament. Amb paciència i persistència. Com deia ja fa molt anys Raimon en una vella cançó:

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen”.

Jaume Claret

Deixa un comentari