La guerra

Mirau que no n’he viscuda mai cap (i Déu me’n salvi), i, en canvi, sempre m’he sentit atret pels textos i pel·lícules que reflexionen sobre la guerra. No és que la trobi atractiva (tot el contrari), ni que sigui un entusiasta dels uniformes militars o de les armes, ni que em fixi gaire en les estratègies per derrotar l’enemic… A mi el camp que m’atreu de la guerra és el psicològic, ja que és en les situacions límits (i la guerra ho és) que l’esser humà mostra la seva naturalesa més profunda. Per mi és un marc en el qual es descobreix que la nostra humanitat i civilitat es poden posar en dubte. Per això qui no l’hem viscuda cal que ens hi aproximem d’alguna manera (a través del cinema, llibres, articles, a l’escola…) per, precisament, saber què provoca i lluitar perquè no es torni a produir a cap indret (a la nostra vora, però tampoc a Iraq, a Afganistan, a Síria…). Precisament aquest darrer país m’ha fet recordar aquest article que ja vaig publicar a Flor de Card fa uns anys per una guerra igualment absurda (i quina no ho és?) :

La traïdoria, la maldat, les enveges… surten durant una guerra, i la barrera entre bons i dolents se difumina. Jo sempre he considerat que abans d’una batalla hi pot haver (i no sempre és així) bons i dolents (per exemple un govern il·legítim oprimidor i un altre exèrcit que intenta alliberar el poble d’aquest règim, però aquí s’obre un nou dilema: amb quines ocultes intencions? ), però una vegada començat el combat, ja no existeix aquesta distinció. Per exemple és el cas dels republicans que tenien la legitimat democràtica, però una vegada en batalla feren coses també ben dolentes (recordem el trist episodi de Son Carrió). Igualment si revisam la història de Berlín: The Downfall, 1945, d’Antony Beevor, observam com els teòricament bons, els aliats de la Segona Guerra Mundial (en aquests cas els soviètics) van acabar violant centenars de dones alemanyes.

Però més que parlar-ne jo crec més adequat i necessari que qui ha viscut la guerra de prop, no com jo, ens relatin què és realment i que així deixin testimoni a la societat futura del que no cal fer.

Primer començarem amb un poema trist del valencià Vicent Andrés Estellés, que sofrí la Guerra Civil espanyola,  el qual resumeix molt bé el que deixa un guerra: bàsicament morts.

CRIT I NIT

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. On estava el seu fill?
Si fou mort, on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va a saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Per acabar us pos unes duríssimes declaracions del premi Nobel de literatura alemany, Günter Grass, que visqué en primera persona el Nazisme i deixa ben clar en què et converteix una guerra: “Jo no vaig moure cap dit per ningú, ni tan sols vaig fer preguntes. Mataven gent que coneixia o els se’n duien a camps de concentració i jo mirava cap a una altra banda. Se n’adona? Aquest és el dolor més gran que tenc, no m’abandonarà mai”.

Frase destacada: “La guerra no instrueix, ni alimenta la virtut, ni suggereix models de comportament humà correcte. Si al final d’una història de guerra us sentiu edificats o si sentiu que una partícula de rectitud s’ha salvat de la devastació a gran escala, significa que heu estat víctimes d’una mentida. No hi ha la més mínima rectitud. No hi ha virtut.” (Tim O’Brien, al seu llibre Les coses que duien els homes que lluitaven, després de la seva experiència com a soldat a Vietnam).

3 pensaments a “La guerra

  1. Ja me pareixia a mi que un text tan profund i ben escrit no era d’aquest temps i resulta que era de quan escrivies a Flor de Card i encara no tenies barba!!! Ai quin tens aquells en què dedicaves una mica de temps a escriure senyor president!! No podem viure sempre dels temps passats!! On és l’escriptor entusiasta d’aquells anys? Potser s’ha acomodat? Pot ser ha tornat com aquell càlssic grup que viu total a vida d’una mateixa cançó? Amos Pau deixa de fer tanta pared que tanmateix no te ret i escriu nous temes que els teus seguidors estam cansats de rellegir temes passats.
    Presidente!! Presidente!!Presidente!!

  2. Això és que ara engrons i abans no ji ji ji. I si a més comptes que al padrijove no se li veu el pèl… Serà cosa de demanar-li que faci un sacrifici pel bé d’aquesta animeta periodística tan tudada.

    • M’han comentat que es pedrijove no apareix perquè sa nina fa rabietes i va com assustat!! Jijiji…no n’ha sabut mai de guardar al·lots. Diu meam si la teniu una mica mimada

Respon a Pau Quina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.