Relat. Capítol XX

Aquest pic sí que acabaré amb els jocs. En un d’ells, a temporades, com ja explic en els jocs femenins, jugàvem a metges (jocs molt innocents), però a partir dels deu o dotze anys, quan començava a haver-hi pèl, aquest joc ja s’acabava, i no només s’acabava sinó que ja no en tornàvem parlar pus mai, encara que festejàssim: aquest joc, almanco entre homes i dones, era tabú.

Els més grandets en tenien un que no sé si anomenar-lo joc o no. Era la passeja o fona. Dic que no sé si es podria anomenar joc perquè la passeja s’usava per anar a guardar els xítxeros (en aquell temps vivíem de l’agricultura). Els xítxeros són un aliment que agrada molt als gorrions i els pares, quan no teníem escola, ens posaven un tros de pa i un poc de sobrassada dins la taleca i, amb la fona, ens enviaven a espantar els ocells dels xítxeros. La missió consistia en donar voltes al sementer i, quan  s’aturaven els ocells, tirar-los pedres amb la passeja. Els ocells l’únic que feien era canviar de lloc i nosaltres, darrere darrera, amb la fona, vénga tirar-los pedrades.

A partir dels vuit a nou anys no era tan bo de fer anar a la mar (de fet només hi anàvem un pic o dos en la temporada) i apreníem a nedar dins un safreig. El safreig és un dipòsit molt gran fet damunt el terreny, per emmagatzemar aigua per poder regar i altres necessitats. Com que l’aigua estava embassada, dins el safreig hi solia haver granots, serps, anguiles i qualque peix. Com que en terra estava molt brut, l’aigua era térbola i amb verdet. A més, amb el renou i el moure’s de l’aigua aquells animalons es posaven nerviosos i es movien tant com tu i sempre ens pegaven pel cos, però com que hi estàvem avesats, ens era igual.

En aquella edat també fèiem lluita-lliure. Consistia en una brega on tot valia llevat de fer-se mal, però, com és natural, totes acabaven en què un o l’altre rebia i s’acabava el joc i molts de pics també l’amistat… durant un parell de dies.

Els més grandets, que ja manejaven quatre cèntims, jugaven a la retxeta, que consistia en fer una retxa en terra -o directament contra una paret- i tirar-hi una peça de deu cèntims perhom, i el que quedava més aprop guanyava. Llavors les agafava amb les dues mans, les tirava en l’aire i triava cara o creu, i les que queien així com havia triat eren seves. Després el segon agafava les que havia quedat de l’altre costat i repetia el procés, i així fins que no en quedava cap. Com és natural, els més petits estàvem amenaçats que si ens veien jugar a la retxeta seria el darrer cèntim que ens donarien, però com que tot estava prohibit, també ho volíem provar.

 

Com tot acaba, es no tenir més preocupacions que anar escola, i jugar, això en es nostre temps, s’acabava molt prest, tret de quatre privilegiats, es resta entre dotze, i tretze anys, mos posaven a fer feina. Quan començaves d’apranent, no cobraves quasi res, però feies més hores que un rellotge. Es primer any, si te donaven per poder-te pagar es dinar, ja quedaven bé. Primer feien un sermó a ton pare, com mentre no és que necessitassin ningú, però mira “si podem ensenyar s’ofici a un nin i de passada mos dóna una mà, idò tot dos en sortim beneficiats”. Després t’agafaven a tu, i te deien: “Si t’interessa aprendre aquest ofici, aquí l’aprendràs prest, però jo m’adonaré en poc temps si t’interessa o no, ara només te donaré tant, perquè jo t’hauré d’ensenyar, però si n’aprens prest cobraràs un jornal” (una assegurança ni se sabia què era).

Com diu es refrany: “Entre poc i massa sa mesura passa”. Llavors era aprofitar-se des nins i ara encara que haguin fet mòduls, molts abans de demanar què he de guanyar, els convendria demanar què he de fer, i mirar si ho sap fer, perquè un poc d’aprenentatge no estaria malament. Amb sa preparació d’ara, i un poc d’aprenentatge, segur que sortirien grans professionals.

Uns anaven a fer feina amb son pare per foravila, uns pocs privilegiats, trobaven feina dins es poble de fusteret, a ca en Madona, a cas Comarot, o a cals  Agostins; uns altres d’electricista a can Josep Doro, o a can Pomar; un o dos de ferrer per can Pusà; uns de mecànic amb ben Matxet; uns altres per devers sa Central a fer ciment; i uns quants a can Tomàs Batlle a fer vestits i bruses (aquests darrers eren molt feliços perquè, com que sempre feien feina nins i nines i ja comançaven a despertar es desitjos adolescents, es temps els passava volant). Sa resta, com que no havia començat es bum de Cala Millor, anàvem a fer feina a Manacor.  Per norma general hi anàvem en bicicleta i, com que molts començàvem a sa mateixa hora, uns quants sempre mos topàvem per sa carretera i el normal era que fos una competició contínua fent carreres quasi sempre.

Un dia pes futbol en Mateu Quina me va sentir dir que cercava feina on ell i es seu germà Guillem en feien. Cercaven un aprenent, i amb dotze anys i tres mesos, després de parlar amb mon pare, primer jo, després en Mateu, i després es mestre Bruno, vaig començar. Com que només guanyaves per poder-te pagar es dinar, i amb s’excusa que es horaris des Tren no coincidien gaire, idò bicicleta en marxa, i molt que mos divertíem pes camins, sempre fent proves, invents i animalades.

Com que ja volíem presumir d’homo d’era, i encara  que a ca teva te paga-se’n es dinar o te posassin carmanyola per anar a fer feina, és ver que no teníem molt de gastos, però un extra sempre cau bé. Més d’un de nosaltres també fèiem d’aprenent de barber. Llavors els homos s’afeitaven a sa barberia i s’afeitaven cada dos dies i se tallaven es cabells cada quinze. En es nostre temps infantil al  poble teníem ses barbaries de Can Corem (aquí ara ès se’V.B.); Can Parrino (en es carrer Major, desprès des jardí de sa Rectoria); i ca s’Escolà, En es carrer Major, enfront des cine de ca na Sorrilla, hi havia cas Coniller i en es carrer Bellver, aquí on hi ha sa Banca March, hi teníem Can Petllonga. Totes tenien treballadors i mossets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.