Tots Sants

Fa poques setmanes que els mitjans de comunicació divulgaren unes afirmacions del papa Francesc afirmant que tots som pecadors, i ell concretava: el papa és pecador, els bisbes son pecadors, els capellans, els religiosos i religiosos son pecadors, … tots som pecadors. No deia res nou, però tothom ho entengué com una novetat perquè ho va dir en primera persona i perquè va assenyalar com a subjectes de pecat els qui habitual i tradicionalment “s’entenen com a encaminats a la santedat”. El papa tenia tota la raó perquè l’horitzó del pecat és l’egoisme humà, i ningú està exempt d’aquesta inclinació, encara que dugui les “vestimentes més sagrades” i ocupi “ els llocs més alts”. No hi ha ningú que no s’allunyi de l’amor i s’acosti adesiara a l’egoisme.

Però igualment podem afirmar que tots som sants també, o que d’una manera o altra participam de la santedat. L’horitzó de la santedat és l’amor i la generositat, que trobam concretats per Jesús a les Benaurances. I encara que mai les vivim del tot, dins qualque àmbit de la nostra vida, tenim experiència d’acostar-nos a la seva vivència. Viure les benaurances es trobar el sentit a la pròpia  vida cercant la felicitat dels demés, sobretot dels qui són més infeliços i dels qui estan més necessitats d’una mà amiga i de l’autèntica justícia: viure les benaurances és lluitar per la felicitat dels qui ploren i sofreixen, dels qui estan necessitats de justícia, de dignitat, de igualtat, dels qui no tenen el necessari perquè són pobres, dels qui estan sols i desemparats.  Viure les benaurances és trobar sentit al propi sofriment quan aquest és conseqüència de la lluita pel bé, la sinceritat, el benestar, la dignitat i felicitat dels demés.   I és molta la gent que viu tot això dins  qualque redol de la seva vida i tasca diària, encara que ens falti ampliar-ho a molts altres àmbits de la societat. El repte és cercar la felicitat de tots, també d’aquells que em resulten més llunyans o més estranys, o més incomodes. Tots els col·lectius més desavantatjats  del món i del propi redol.

Aquests dies celebram la festa de tots aquells que, d’una manera altra, han viscut o viuen aquestes coses. Sants i santes que pot ser no trobam la seva imatge dins cap capella, ni els seus noms a les llistes del santoral, però que estan inscrits amb noms i llinatges dins el nostre cor i dins el cor de la humanitat i de Déu . De tots ells avui fèiem memòria i donam gràcies  i els tenim com un referent   i un testimoni autèntic de vida: pares i mares, padrins i padrines, germans i germanes, fills i filles, amics i amigues, i militants de moltes i diverses causes a qualsevol indret del món, de tota raça, de tot país, de tota creença, mentalitat i sensibilitat com descriu el llibre de l’Apocalipsi, afegint també: “aquests són els qui venen de la gran tribulació i que han madurat i purificat del tot en la seva lluita pel Regne de Déu”. Són com diu un salm: “Els qui tenen el cor sincer i les mans netes de culpa i no confien en els déus falsos, ni juren per ganes d’enganyar”- “Quan parlen no escampen calúmnies. mai no fan mal al proïsme, ni carreguen a ningú res infamant. no fien els seus diners a interès, ni es venen per comdemnar cap innocent”. “Obren honradament, practiquen la justícia i diuen la veritat tal com la pensen”.

Deixa un comentari