La cançó de la setmana

Volia posar el grup d’avui, Velvet Underground, més tard, però la mort de Lou Reed m’ha fet canviar d’idea i en homenatge a aquest gran artista n’avançaré la publicació ja que aquesta va ser la primera banda en el qual milità l’artitsta nord-americà.

Corria la dècada dels 60 i quatre gran talents varen unir les forces: Lou Reed, John Cale, Nico i Andy Warhol. La suma d’aquests genis proporcionà un dels grups més transgressors i brillants de la dècada, la Velvet Underground, a pesar que també aparegueren conflictes continus entre ells que provocaren la divisió del grup ben avaiat (abans d’arribar als 70).

Andy Warhol aportà la qualitat plàstica (recordem que va ser l’impulsor del Pop-Art i deixà per  a la història la cèlebre portada del plàtan que us he deixat com a imatge destacada de l’article); Nico posava la seva peculiar veu en moltes cançons a pesar que Lou Reed no hi estàs gaire d’acord; John Cale les seves dots de composició; i Lou Reed veu, composició, guitarra i lletres. Com és normal amb aquesta suma de valors, el grup liderà la música alternativa de la ciutat de Nova York durant tota la dècada dels 60. Curiosament, però, el seu èxit més enllà de la ciutat dels gratacels va ser més limitat. Diríem que era un grup essencialment “novayorquès”. Això sí, el temps els ha fet justícia i el seu valor ja ha estat reconegut mundialment. De fet, grups com Sonic Youth o Jesus and Mary Chain beuen del seu concepte musical transgressor: melodies pop envoltades de distorsió i renou. Crearen el que coneixem com a “rock noise” (referit a renou).

Us deix dues cançons que defineixen bé el tarannà del grup. La primera és una balada marca de la casa amb lletra amorosa feta al seu estil.

I la segona més mogudeta, un bon exemple de rock noise amb renou i distorsió propis de la Velvet i que marcaren tendència:

Un comentari a “La cançó de la setmana

  1. Retroenllaç: La cançó de la setmana | card.cat

Deixa un comentari