Relat: Capítol XXI

La  barberia, a més de ser un lloc on arreglar-se, era un lloc de trobada, de tant en quant dins la barberia es feien qualque gamberrada bona i se contaven histories de tota casta. Com que jo feia feina a ca en Corem, i crec que teníem els més ases del poble, en vaig veure de tot color.

En teniem quatre que sempre solien venir el diumenge en haver dinat, devers les dues, un de ells era son pare d’un dels jornalers de la casa, i clar, sempre li tocava ha ell, i ell l’amenaçava de fer-li una creu al front amb el raor, fins que un dia devia estar tan emprenyat, que li va fer se creu, només en se punta però li va marcar bé.

A ca’n Corem, érem cinc barbes, en Pep i com a mossets el meu germà i jo, i com que del seu corral dona a ca ma mare, sempre, o jo o el meu germà érem els primers en començar.

En teníem que entraven frisant molt, perquè tenien una feina urgent, en Pep les dava un paquet de Ducats, i els amenaçava de que si se en fumaven més de de dos, els cobraria l’afaità i la capsa, però per norma general quan acabaves, si encara hi havia tabac, les havies de treure defora per poder tancar

Allà dessà la Barberia hi havia el bar ca’n Corem, que el duia son pare d’en Jeroni de la benzinera. En teniem un que era famós per tota se l’illa per les seves gamberrades, aquest esperava quan no hi havia massa gent, i volia que l’afaitassin en  una posició de Kamasutra, a sia rara. Aquest dia va tocar, ell en sos peus aquí on es posa el cap, les dues mans enterra, el cap enlaire, en Pep assegut enterra, i aquell home amb el cap dret. Amb això entra un extern, i quan veu allò, va fer eeeeeeeeeeh!!, volta en redó i se’n va. Als pocs minuts ve son pare den Jeroni a veure que passava. Nosaltres encarà no ens havíem aturat de riure, son pare ens diu “N’ha vengut un i m’ha dit: A jo m’havien dit que això era una Barberia, i m’he trobat en una loqueria!”. Tot seguiy li contarem lo que havia passat i llavors sí que riguérem.

Un dia en va venir un altre i ens va dir “Venc a veure que passa aquí, perquè n’he topat un i li he demanat per una barberia i m’ha dit: seguiu aquest roll de sang i la trobareu. Jo no l’he vist al roll però…

A Sant Llorenç teníem dos cines: Sa Central (o el cine d’abaix), i Ca na Sorrilla (o el cine de dalt). Al cine d’abaix projectaven els dimarts els dissabtes i els diumenges, i a ca na Sorrilla els dijous, els dissates i els diumenges. Nosaltres, els dies feners inclosos els dissabtes, si no era per un favor del mestre no podíem anar al cine, just hi soliem anar el diumenge. Això qualque pic ens llevava la moral i ens emprenyava, però si  eliminam aquest petit contratemps, fent feina a la barberia ens ho passàvem molt be, sempre teníem un moment per entretenir-mos escoltant histories, i uns moments per riure, encara que al poble, l’únic entreteniment que teniem era el cine, perquè molts d’anys ni futbol hi havia, però ens sabíem organitzar per passa’ns-ho molt be.

A principis dels seixanta no teniem tants de aparells elèctrics com ara, i al cine l’hivern hi solia fer fred. Nosaltres nins, com és natural, no en teníem, però tenc record de veure les dones arribar al cine amb el maridet, que era el maridet? El maridet és un pot amb una ansa normalment de corda, omplien la meitat de caliu i tapaven aquest caliu amb cendra i al cine se’l posaven enterra enmig de les cames. Llavors totes les dones a l’hivern tenien vaques a les cames i sedes per les mans de tenir-les en remull, i per les orelles en sortir al fred de fora i entrar a la calentor de dins la casa.

Als setze anys vaig deixar la fusteria i la barberia, tot i que ja era mig barber, per anar a fer feina a l’hosteleria. Encara no sé com és possible que tenguéssim tenos per tantes coses, fèiem un caramuller d’hores de feina de la teva, un altre caramull a la barberia, jo vaig estudiar anglès i comptabilitat perquè deien que era lo que necessitàvem i gairebé cada dia teniem temps per fer un partit de futbol. A l’hosteleria, amb una mica de sort i un poc de bona fama, ja de tot d’una, el meus començaments foren a la recepció.

Al principi, malament la senyora Camps i el Senyor “Baussanin” no s’ho creguin, jo ja podia xerrar qualque paraula en anglès, però no les entenia. Això sí, entre els clients i les ninetes aviat me’n vaig desfer.

la feina a l’hosteleria i a la recepció era una altra cosa. En primer lloc feiem set hores seguides, un dia de vuit a tres i ja no hi tornaves fins a l’endemà a les tres. En segon lloc semopre anaves ben vestit, i en tercer els primers anys era ver això que es guanyava més de propina que de jornal. Com que llavors s’usava entregar tot el jornal a ca teva, els pares et daven lo que trobaven. Va ser un moment de poder-lo entregar tot, les propines sobraven, un altre avantatge. Vivíem dins la festa contínuament.

Érem una comparsa de tretze o catorze anys i just tres ens dedicàvem a l’hosteleria. Me’n record que els meus amics em deien “Ara tu pots fer feina els diumenges fins a les deu del vespre?”, jo les contestava “Voltros teniu lliure els diumenges al capvespre i només feu la festa que jo faig cada dia!”.

Com als anys seixanta la gent estava acostumada a fer moltes hores i no podia consentir veure una persona jove mig capvespre aturada i amb el jornal acabat, i estàvem a la plena del boom de la construcció d’hotels (a més gairebé tota la comparsa feia de guixaire), jo, els dies que el capvespre no anava a l’hotel, anava ha fer de guixaire. Els matins no, els matins lliures descansava, ja que tanmateix tot era un correr. Per avui arrib fins aquí.

Deixa un comentari