“T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense” (Ovidi Montllor). Tot i que sembla contradictori parlar d’una frase d’un cantant i en canvi escoltar la cançó d’un altre, potser la cançó den Raimon és més adient avui.

Són dies trists per als valencians, el seu desgovern ha decidit tancar l’única finestra
que tenia la seva cultura per a rebre informació en el seu idioma (no reben ni TV3 ni IB3) id’aquesta forma donar-li vida.

Es pot dir que la qualitat de la cadena no era gaire bona, ha anat empitjorant amb el pas del temps, però això no lleva que el tancament sigui totalment premeditat i que es posin per davant barbaritats com una cursa de formula 1, un aeroport sense passatgers o un Palau den Calatrava que és un autèntic desastre.

Una aferrada a tots el companys valencians.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat.