Les formes i el fons

Ara que es compleixen dos anys del govern de Mariano Rajoy i que José Maria Aznar està presentant el seu segon llibre de memòries, crec que no estaria malament fer una mica de comparació entre els dos governs conservadors, encara que la duració d’un i d’altre siguin dispars i que aquest article sigui clarament superficial, sense pretenir entrar a fons en l’anàlisi de les dues polítiques dels dirigents del Partit Popular.

Quant a les formes, per a mi la imatge de Rajoy és més agradable que la d’Aznar, perquè sempre em sol caure més bé una persona una mica despistada i que tira pilotes fora que una altra que contínuament es braveja i insulta descaradament tots els qui no estan d’acord amb ell. En aquest sentit, crec que n’Aznar és el pitjor expresident que hem tengut d’ençà que hi ha democràcia, ja que ni en Suárez, ni en Calvo Sotelo, ni en Zapatero varen intentar influir tan obertament com ell en la política després de deixar el càrrec, moltes vegades criticant les decisions dels seus successors. En González no em sembla tan grosser com ell, però també li basta bé i se’l veu com si estàs un parell d’escalons partdamunt la resta de dirigents socialistes i no en parlem dels populars. Com si anàs de perdonavides, vaja.

Quant al fons, la cosa canvia. En el cas d’Aznar s’han de distingir dues etapes: la primera, en què no tenia majoria absoluta i va haver de pactar amb CIU, per ventura es podria qualificar de més o manco positiva, on si més no, de tolerable, però la segona, quan governava en solitari, crec que va esser nefasta per al país, sobretot en els aspectes que no tocaven tant d’aprop i directament els ciutadans: va crear la bombolla immobiliària, va privatitzar les grans empreses que aleshores proporcionaven fons a l’estat, com Endesa, Telefònica o Ibèria, per citar-ne algunes, es va allunyar d’Europa (maldament entràssim a l’euro) per atracar-se als Estats Units, es van posar pressumptament les bases de tota la corrupció que ara surt a llum amb el cas Bárcenas, va polititzar la justícia en favor del seu partit i va recolzar la guerra de l’Irak.

En el govern actual la crítica no se situa tant en els afers exteriors com en el que afecta de més a prop la gent, ja que ara s’està aprofitant la crisi per eliminar l’estat del benestar que tantes dècades havia costat aconseguir. Així, s’ataca la llei de dependència, es pugen els imposts indirectes, es redueix el poder adquisitiu dels pensionistes i funcionaris, es privatitza la sanitat, es dificulta l’accés a la justícia augmentant les taxes de manera desorbitada, es retallen els drets dels treballadors, s’aprova la llei Wert, tan criticada des de tots els sectors de l’ensenyament i ara es pretén limitar a base de multes la llibertat d’expressió. Si a tot això hi afegim els atacs a la nostra llengua amb el TIL tendrem els deu reials justs.

En definitiva, segons el meu parer, les formes són millors amb en Rajoy que amb n’Aznar, però en el fons, aquest darrer és tan conservador i perjudicial per a les classes mitges i baixes com el primer. O més.

Deixa un comentari