Un perro, un perro, un perro.

      Ediciones Sinpretensiones.

A la jungla d’on vinc, als elefants verds no se’ns permet tenir animals de companyia. Bé, no és que no se’ns permeti, simplement no existeix el concepte animal domèstic. Tots els animals, s’arrosseguin o caminin per sobre els arbres, gaudeixen del mateix grau de llibertat.Allà tampoc no tenim aquests instruments que aquí anomenau paraigües. No ens protegim de l’aigua, ja que no hi ha cap arbre suficientment gran per protegir-nos-en completament, sempre hi ha una part del cos que ens queda a lloure i, per no fer parts i quarts, ens estimam més banyar-nos tots.

Una cosa pareguda però no igual li passa al ca de raça petita i nas aixafat, recentment molt de moda a les grans ciutats, protagonista de Un perro, un perro, un perro (ed. Sinpretensiones). Tal dia com avui el ca surt a fer una passejadeta i, com avui, es posa a ploure. La madona, com no podia esser d’una altra manera, obre l’instrument per protegir-se de la pluja i aquí comença el conflicte caní: banyar-se el nas o la coa; to be or not to be. El ca, espavilat i conscient dels perills amb què es pot topar al cap de cantó, decideix que sigui la coa la que sofreixi les conseqüències de la pluja: si les gotes li cauen al nas no pot ensumar i, si no pot ensumar, està fet d’ell.

En tot cas, no plou gaire, i la coa no queda del tot remull. Tancada l’aixeta, el gos de raça petita i nas aixafat, s’espolsa les darreres gotes, agafa content el paraigües de la madona i segueix la seva passejada.

Aquí, avui, encara plou.