Relats. Capítol 22.

Als principis dels anys seixanta, Sant Llorenç, com quasi tota l’illa, era un poble dedicat al conreu i per tant era un poble més bé pobre a on hi faltava de tot, però al gent, tot i les seves mancances convivien de forma feliç.

Hi ha gent major que encara et diu: “als temps den Franco, si guanyaves un duro era teu perquè no pagaves res d’imposts”, però és mentida, d’una altra manera pagaves en comparació tant com ara.

Pagaves la matricula dels carros, la de les bicicletes, la del tractor, el manescal per fer matances, el tiquet de les festes del poble i qualsevol paper a l’ajuntament o oficial, havies de pagar el timbre o el segell que deien ells.

Per tenir metge pagaves la iguala, que consistia en cada més pagar un tant al metge, perquè així quan estaves malalt, tenies les medicines pagades. Això sí, tenies les monges que feien una feina de Deu amb la gent malalta i la gent gran. Però tu de qualque forma també la pagaves.

En fer matances les hi duies un bon present que solia consistir en un bocí de llom, un de fetge, un de xulla, un parell de botifarrons i una llangonissa. En ser temps de fruita els hi duies fruita, a l’hivern llenya i molts d’altres presents per a que no els hi faltés de res. Quan un colla de jovenots feia una putada, el batlle les hi posava de multa du de 1 a 5 duros a ca ses monges, però mai foren ben pagades comparant amb la feina que feien.

Els homes, a partir dels 18 anys feien uns dies de “Feixina”. La Feixina consistia en anar a fer feines que te manava l’ajuntament, com tapar clots a les carreteres, camins de fora-vila, anar a fer torrents nets i moltes altres. Si no hi volies anar o no podies, pagant ho podies arreglar.

Ela cadastre ja es pagava com ara, la gent es queixava perquè ho trobaven car, i a l’ajuntament et deien: “Això no és cosa nostra, això és de l’estat i “al tanto” en tenir embull perquè per aclarir-ho perdies el corbam.

Hi ha gent que ara troba que la recollida del fems és molt cara. Molt bé, ara el fems el tens el temps que vols dins ca teva, quan jo era al·lot treiem el femer un pic a l’any. Mon pare llogava dos homes, com la feina s’havia de fer a partir de les dotze de la nit, ja eren més cars que de dia. Llavors un tractor, que venia a les dotze, aparcava davant ca nostra i el xofer de tant en quant venia a veure com anava. Érem mon parem, jo, el meu germà, dos homes llogats i els darrers anys també el cunyat. Olor de fems una setmana. Mirau-ho bé, treis comptes. No són regalats ara els fems?

Si tenies una bona cisterna i unes bones taulades a lo millor si plivia com hauria de ploure cada any te salvaves, però si no a l’estiu a traginar aigua s’ha dit, i a pagar. Si un ho pensa be tampoc és tan cara l’aigua.

El clavegueram és una millora molt sana i necessària, això sí, posar-lo i el seu manteniment costen doblers.

A Sant Llorenç teniem dos metges, Don Andreu que era de Calicant i solia ser el titular, i el metge Ramis o el metge Petit. Aquest era de Costitx (com el rector).

Don Andreu tenia un moto marca Colomet de color Marró. El doctor Ramis es passejava amb una Mosquito. Això eren com les bicicletes d’ara amb motor. Llavors les Mosquitos eren simplement això, una bicicleta amb un motoret.

Els metges llavors estaven localitzables les 24 hores del dia, només els diumenges a uns quants punts del poble i als bars posaven un anota dient quins estava de guàrdia, i on el podien trobar. Per tant, només tenien un diumenge per altra lliure i tot l’altre temps estaven localitzables.

L’ajuntament tampoc era com ara, allà just hi havia el batlle, el secretari, dos escrivans, l’estafeta, i per defora un jurat de fora-vila, dos municipals i el saig. El saig feia les crides pels cap de cantons. Els consellers les anomenava el batlles. Normalment la seva feina era lluir vestit a les processons i de tant en quant fer qualque dinar o sopar. Però a les decisions, poca cosa que hi tenirn a fer, tot es decidia entre el batlle i el secretari.

L’ajuntament era com una capsa gran, només a un pis a on hi havia s’ajuntament, era com una casa gran, només a un pis a on hi havia l’escola dels més grans i dels més espavilats.

Mirada de front, a la dreta hi havia un solar i dins aquest solar i tenien l’escusat i el calabós. A la dreta del solar hi havia un caramull de terra amb una figuera de moro petita a damunt. En estar cansats d’estar a dins l’escola, demanàvem permís per anar a l’escusat i com que havíem de baixar, entre que anaves i venies passava una bona estona.

Al calabóos de tant en quant hi feien passar la nit a qualque gatús o a qualcú amb males idèes polítiques. Però només hi passaven hores. Qualcun n’hi vérem.

A l’esglèsia les coses també han canviat molt. A Sant Llorenç teníem devers deu capellans, no tots exercien a Sant Llorenç però hi vivien.

Record les doctrines de Don Juan els diumenges a les quatre del capvespre, i llavors a les set, si havies d’anar a doctrina, o ell mateix o Don Onofre ens daven una estampeta per veure una pel·lícula que posaven a la rectoria. Pres es va retirar Don Juan i ens dugueren Don Llorenç Perelló. Aquest va convertir la rectoria en una sala de jocs: Va posar-hi futbolins, tennis de taula, dames, parxís, cartes i no sé si fou perquè ell no en sabia o perquè ens va veure incapaços d’aprendre’n no va dur-hi mai escacs.

El futbolí ja anava amb monedes i per al tennis de taula de tant en quant ens demanava doblers per comprar paletes i pilotes. Però tot i lo negociant que era el rector la rectoria va ser un bon lloc per començar-nos a relacionar nins i nines i colles amb colles.

Al carrer de la Mar, ben davant el carrer del Clavell (Ca ses monges), en Josep Doro hi tenia una tenda d’electrodomèstics i va ser el primer en dur un televisor. El tenien dins el mostrador que es veia des del carrer i en temps de rebaixes el posava en marxa, només es veia neu i de tant en quant qualque cosa que es mobia, però com que el va posar a l’estiu els vespres sempre estava tot el carrer ple de gent intentant veure la televisió.

Com que aquell any el Real Madrid havia de jugar la final de la Copa d’Europa el nostre rector, abans de la final Benfica-Real Madrid va comprar una televisió i el primer partit que molta gent del poble va veure va veure -bé, realment just s’escoltava perquè veure’s no es veia gens- va ser aquest. Final que va perdre el Madrid per 5 a 3.

Deixa un comentari