Advent és el mot que els cristians utilitzam per referir-nos a les quatres setmanes que precedeixen el Nadal cristià. Durant aquestes setmanes, la litúrgia i pregària (lectures bíbliques, càntics, símbols, etc..) ens volen predisposar a que no caigui en “sac foradat” tot el que Jesús pot aportar a les nostres vides i al món perquè tot millori. La paraula Advent prové de dues paraules llatines (“ad”= per a; “venire” = vindre) i per tant significa “per vindre”. Qui està per venir és Jesús, però tots sabem que ja vingué, però fa falta que constantment torni i retorni als nostres cors i a les nostres comunitats i a la societat.

Ens pot ajudar a entendre-ho millor, recordar com els primers cristians visqueren aquell primer moment. Ells varen creure que el temps de la història seria molt curt. I la seva actitud va ser de inquietud i d’esperança. D’inquietud pels problemes que tenien i persecucions que experimentaven. D’esperança perquè estaven convençuts que prest tot desembocaria en una cosa millor: un temps de justícia i pau, perquè Jesús tornaria ben aviat a posar remei a totes les desgràcies.

Avui per a nosaltres, viure l’Advent no consisteix en estar pendents del darrer moment de la història, Sinó en viure la inquietud pròpia dels problemes del nostre temps i l’esperança en que podem lluitar cada dia un món millor; Jesús ja ha vingut, “el seu Regne ja és aquí”, i ens ha fet entendre que no podem adaptar-nos a la rutina i resignació, com si la història fos una cosa ja decidida i tancada. És possible viure noves utopies i il·lusions i donar passes decidides cap un món a on tothom experimenti d’una manera més tangible una vida millor, la salvació.

Qui són els qui estan en millor disposició de recórrer aquest camí d’esperança i lluita, com és demana el Salm 23, quan diu: qui pot pujar a la muntanya del Senyor?. La resposta és aquesta: tots aquells i aquelles que són fills i filles de les benaurances. Els qui es senten buits, els qui són capaços de jugar amb els infants, els qui han tastat el mal gust de les llàgrimes, els qui amb set i fam han de córrer una i altra vegada cap a les diverses fonts de salvació, els qui amb empatia i grandesa de cor aixequen al caigut, els qui amb la seva mirada transparenten la veritat, els qui són artistes en posar pau, els qui presenten unes mans desfetes per la feina i un cor “ o ànima” plena de cicatrius.

En això pens que consisteix que algú, o alguna cosa nova, està pel camí, a punt d’arribar.