El model finlandès

En Jaume Lliteres, amb una breu introducció, ens fa a mà una “Contra” de La Vanguardia que ens orienta sobre models educatius.

 

Sens dubte no podem, ni cal, imitar al peu de la lletra el model finlandès ja que som dos països molt diferents, però si que aquesta entrevista amb el catedràtic de Llengües Iberoromàniques de la Universitat de Hèlsinki ,Timo Riiho ,ens dóna algunes claus per reformar el nostre model educatiu. Per poc preocupats que estigueu per l’educació l’entrevista és de lectura obligatòria

Això és que que conta el catedràtic Timo Riiho

3 pensaments a “El model finlandès

  1. Moltes gràcies, Guillem, per aportar una visió novedosa, al menys desde fa mesos, en el debat de l’educació. Quan llegia aquesta entrevista no podia deixar de recordar aquell larg debat sobre educació que es va obrir a card.cat, a rel d’una article den Tomás Martínez sobre l’educació a Finlàndia. En aquell debat vaig destacar que de tots els punts reflexats  per l’articulista, les reinvidicacions professionals del col•lectiu docent en deixaven un en segon terme com era que l’accés a la tasca docent exigia una nota molt elevada. Aquest article ens il•lumina més sobre la qüestió i ens remarca que no només és questió de nota d’accés sino de coneixements globals, pedagògics i lingüístics (en cap cas imposats, almenys de la manera que es pretén aquí).

    Quan faig fer aquesta apreciació, en Pau me va rebatre que hi estava d’acord, però que hi havia d’haver contrapartida amb unes millors condicions laborals. Encara que jo tot d’una vaig pensar que es referia al sou, perquè en altres debats habia estat un argument recurrent, en Pau va aclarir que no es referia a aquest paràmetre, sino a altres com l’existència d’un professorat de suport i ratio d’alumnes per aules. 
    Ara aquesta entrevista, amb sorpresa per part meva, tomba aquesta argumentació i ens diu que el professor finès, amb un sou similar i amb més requisits per accedir a la docencia, s’ha d’enfrontar a una classe de més de 30 alumnes (això és així? De veres?) i sense pedagogs perquè ell mateix ho ha de ser.
    També m’ha sorprès el pes que l’entrevistat dóna a la família mediterrànea en l’educació. En aquell debat es posava en dubte el suport familiar en l’àmbit educatiu (sempre amb caràcter general, amb les injustícies que la generalització suposa)…circunstància que també s’haurà de posar en dubte vist el gran suport de les famílies a l’educació, almenys en els últims mesos.

    • Sense subestimar les aportacions d’en Guillem Pont, sempre interessants i novedoses, he de puntualitzar que aquest pic l’article ens l’ha fet arribar Jaume Lliteres i Guillem, com a editor, només l’ha publicat a la revista.
      Aclarit això, sobre el teu comentari he de dir que te botes unes parts importants del que diu aquest bon finlandès:

      – tenen 30 alumnes, sí, però homogenis. No és el mateix!!! Ells només són 5 milions i quasi sense immigració ni exclusió social. Jo mateix (te’n recordaràs ja que te tocava de prop) fa dos anys vaig tenir 33 alumnes homogenis a 1r de Batxillerat i ben content que estava. El problema és quan dins el grup hi ha diferents nivells (que passa sovint sobretot a cursos inferiors) i t’assegur que el professor no es pot multiplicar per atendre la diversitat i fer tres classes diferents en 55 minuts. Per exemple enguany a 2n eso tenc 25 alumnes entre els quals hi ha 4 nouvinguts que no ententen ni català ni castellà, dos amb reforç educatiu per diferents transtorns i només tenen dues hores de suport a la setmana.
      – Els finlandesos quasi no compten amb escola privada i aquí tenim no només privada sinó que també concertada i això fa que segons quines públiques (sobretot a les grans ciutats) se converteixin en autèntics guettos.
      – Els nins a Finlàndia no s’incorporen a classe fins als 7 anys (ho pots comprovar per Internet). Prou temps per educar els fills a respectar els grans, seure una cadira… Ells només transmeten coneixements, a nosaltres a part d’això sovint se’ns exigeix que els eduquem de dalt a baix. No és que ells siguin millor pares que nosaltres, però tenen set anys per dedicar al seu fill. Nosaltres tant pare com mare quan tenen mesos ja ens hem de reincorporar a la feina (a vegades amb més de vuit hores diàries) i quasi només els veim a l’horabaixa. D’aquí la diferència de comportament en unes aules i en altres.

      Ja vaig dir que tot això del model finlandès està molt bé i hi ha grans idees per agafar, només faltaria, (per no anar més enfora la formació del professorat la qual sempre he defensat que és incompleta), però alerta a fer extrapolacions i comparacions generalistes de dues realitats molt diferents.

      PD: És vera que mai t’he destacat això del sou dels professors, però he estat el primer sorprès en veure que cobren similar a nosaltres si els exigeixen tanta formació. Per això tot d’una he visitat altres pàgines web i la meva sorpresa ha estat trobar que cobren una mitjana de 3400 euros. O bé a aquest home l’han informat malament dels nostres sous o bé no dóna el mateix valor als diners que jo, perquè a mi me’n falten més de 1000 euros de sou per arribar a la seva xifra. I això, almanco per mi, són molts… (quasi el doble)

Respon a pau quina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.