Sí, jo era d’aquells que pensava que els concerts den Llach eren per adormir-se.

Així doncs us demanareu perquè quan en Pau em va entrevistar vaig dir que la meva cançó preferida era aquesta que us present avui.

La veritat és que de jove gairebé defugia els concerts den Llach, però amb el temps i amb converses amb companys de totes les edats a qui els hi encantava, vaig decidir que hi havia d’anar.

La meva predisposició reconec que no era massa bona per aquell concert i pensava que m’avorriria com una ostra tret de les dues cançons més conegudes per mí, que llavors eren l’Estaca i Neofatxes Globals. No m’havia equivocat tant mai.

En Lluís omplia cançó rere cançó amb la seva presència i les seves explicacions, cada racó d’un Auditori d’Alcúdia sense cap cadira buida. Molts dels presents ploraven després d’una o altra cançó, pareixia com sí cap d’ells coincidís en la seva cançó preferida de l’autor i que aquelles cançons els transmetessin quelcom més que una simple sintonia, semblava com si formassin part de la seva esència.

D’entre totes elles aquesta em va meravellar. Per presentar-la en LLuís va dir entre rialles: “Aquesta cançó va dedicada a les persones d’esquerres, o sigui que si hi ha algú de dretes a la sala millor que es tapi les orelles o que es giri cap a la paret” evidentment ningú es va tapar :).

Tot i no haver-la sentida mai (i quan dic mai és mai), la seva musicalitat em va fascinar fins al punt de posar-se’m la pell de gallina, quan després de la tornada sonava aquell instrument de corda (crec que és una mandolina). A més, el fet de sentir-me identificat amb la lletra també fou motiu perquè aquella cançó no aturés de sonar a ca meva i al cotxe durant les setmanes següents.

N’he sentides moltes de cançons, de diferents estils i en diversos idiomes, però crec sincerament que aquesta és la que ha aconseguit estimular més els meus sentits, simplement genial Lluís Llach, gràcies.

UN NO SÉ QUÈ
Un no sé què quan camines
i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d’un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l’horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure…

Tens un secret al somriure
que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.
El cor et bat en revolta.
Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.
I aquesta llum als teus ulls
que és esperança i demà,
t’estimo així i així sé que m’estimes
quan frec a frec obrim la nostra vida
a un aire nou que empeny amb força
un món que ja s’acosta…

Canto el somni dels teus ulls
perquè va més lluny d’aquest meu somni,
hi ha un poema de futur
en l’anhel que t’omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.

M’agrades quan t’amotines
i pirateges nous vaixells per anar contracorrent.
Ningú no sap com comprar-te
ni com tornar més pla el pols del teu arrauxat cervell.
Perquè la llum dels teus ulls
és flama encesa i perill
per l’ordre de la por que fa correcte
acceptar com normalitat certa
la injustícia, la misèria,
la ferotge guerra…

Canto el somni dels teus ulls
perquè en ell perviu tot el que estimo,
hi ha un poema de futur
en l’anhel que t’omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.