I ens pensàvem que era el més progressista de tots!

Després d’aconseguir que l’Ajuntament de Madrid fos, amb molt avantatge, el més endeutat d’Espanya (el soterrament de la M30 va costar poc més o manco el doble que l’ampliació del canal de Panamà), el feren ministre de Justícia i en només dos anys ha envestit tres reformes que el situen a les antípodes del que la gent es pensava que era.

La primera, la Llei de Taxes Judicials, a la qual s’hi han oposat gairebé tots els estaments relacionats amb l’administració de Justícia, per tal com la gent amb poc poder adquisitiu ho tendrà molt difícil per poder presentar recursos. La segona, la reforma de la Llei de l’Avortament, qüestionada no només per tots els partits polítics de l’oposició, sinó també per agrupacions del propi Partit Popular; fins i tot l’extrema dreta de Marie Le Pen la considera massa retrògrada. La tercera, la proposició de llei que limita la Justícia Universal, per tal que un jutge espanyol no pugui investigar delictes comesos fora del territori nacional, encara que siguin considerats crims contra la Humanitat.

I si a això hi afegim l’indult d’un conductor kamikaze defensat per despatxos d’advocats amics (que posteriorment el Suprem va anul·lar), ens podrem fer una idea de qui és en realitat Alberto Ruiz Gallardón.