L’autoritat en educació des de la filosofia de Wilber

Ken Wilber anomena, metafòricament, “projecte Atman” al desig de ser Déu, encara que des del petit “ego” en procés de creixement, que va des de l’estret punt de vista d’un nadó, fins l’encarnació de l’Esperit com a persona il·luminada, realitzant l’Atman o Crist , que és la nostra identitat més elevada.

En educació, aquest “projecte Atman” és una cosa a tenir molt en compte, i s’expressa de dues maneres. Una és en forma de desig de llibertat il·limitada, i l’altra és que ens estimin i estiguin a la nostra disposició en tot moment. Wilber els assenyala com els impulsos de llibertat i comunió.

Partint de la premissa d’aquest filòsof nord-americà, que el procés de creixement personal parteix d’una consciència molt egocèntrica (en el sentit de que no s’és capaç de tenir en compte els punts de vista dels altres) que avança en el procés de despreniment d’aquest egocentrisme.

Així doncs, l’impuls cap a la llibertat creixerà acceptant la llibertat dels altres. El que en la pràctica, per exemple, li farà pensar a l’adolescent si hauria de baixar la música si el veí vol dormir o llegir.

Quant a l’altre impuls en qüestió, cal dir que l’ésser humà creix en autonomia dins d’una comunió creixent, que passa de la pertinença a la família, al poble, al món, fins a arribar a incloure el Kosmos sencer.

En educació convé ser conscients que, sovint, caiem en una guerra d’egos, on l’ego més gran (pare, professora… ) intenta subjugar l’ego menor (alumne, filla… ), que es resisteix a obeir.

És important comprendre que cal anar més enllà del “manar” dels pares o professors, i més enllà de “l’obeir ” dels menors. Com deia el gran pedagog Ovide Decroly: “Es pot portar el cavall a la font, encara que no se li pot obligar a que begui”. Així doncs, una de les coses que ha de procurar fer l’educador és intentar que el menor vegi si aquestes propostes són per al seu futur benestar, i com menor sigui el nen, menys perspectiva de futur i més immediatesa i urgència de satisfer els seus desitjos tindrà.

No sempre els nostres fills i filles veuen les conseqüències dels seus actes o actituds, ni tampoc sempre l’educador aconsegueix mostrar-li el perquè dels seus deures, i sortir de la lluita per sotmetre’l a la seva voluntat. En canvi, és bo ser capaç de deixar que el menor exerceixi la seva pròpia voluntat, atenint-se a les conseqüències que comporti.

D’altra banda, quan l’educador hagi de fer complir el requeriment a la força, és un bon exercici que prèviament s’observi a si mateix, ja que tot educador hauria de tenir consciència del seu propi ego, i jutjar si realment el menor no pot negar-se a complir el mandat pel seu propi bé o, en canvi, tinc ganes de subjugar-lo a la meva voluntat perquè sí, perquè penso que els menors sempre han d’obeir als majors.

Aquest estil educatiu autoritari va ser el practicat en l’educació tradicional, i més endavant es va posar de moda el laissez faire (deixar fer) de l’educació hippy. Cal anar més enllà d’aquestes concepcions educatives, cap a una nova fórmula que les transcendeix alhora que les inclogui, és a dir, autoritat del professor amb consciència d’ego i llibertat progressiva de l’alumne amb consciència progressiva de les conseqüències dels seus actes.

Els educadors han de marcar i fins i tot imposar límits, canalitzar l’energia desbordant dels menors i mostrar-lis els seus deures, fent-los entendre que és el millor per a una convivència harmoniosa. Per exemple, que comenci a fer el llit, que retiri els seus plats i coberts després de dinar, que mantingui una higiene corporal per la seva salut i per no fer pudor a l’aula, etc.

En alguns casos de rebel·lia, l’educador el pot obligar, explicant el perquè, i l’estat d’ànim pot ser de disgust o enuig, l’educació és una tasca difícil. Estimar no vol dir consentir tot, ni de bon tros.

Un altre exemple seria que una nena es negui a fer la tasca de l’escola o no vulgui estudiar el tema del proper examen. En primer lloc, com a adults, hem de tenir clar que el més important per al menor és que vagi fent un procés d’aprenentatge constant, que vagi adquirint sabers intel·lectuals , destreses i habilitats (saber fer) , que sàpiga relacionar-se i que vagi augmentant la seva capacitat d’autoobservació. Complir amb uns resultats acadèmics és secundari. Si bé els suspensos poden ser desagradables, i cal prendre mesures per a superar els requisits de l’educació que proposa el Ministeri d’Educació del nostre Estat, que sobretot prepara per a la inserció en un sistema econòmic. I aquí faig l’incís de dir que si uns pares o els professors volen que l’educació sigui molt més que la preparació per a un futur treball, cap ministre els ho podrà impedir, i que l’escola espanyola té un professorat que educa molt més del que que voldria el Ministeri d’Educació. Dit això, també cal tenir en compte que l’educació, a més de crítica amb el nostre sistema, també deu ser per al treball, potser una altra concepció del treball, de l’empresa, etc., tot i que seria un error que a secundària no es comencés a preparar per a un futur treball o adquirir unes competències o habilitats.

És bo que s’estableixin uns hàbits d’estudi (en un pupitre ordenat, amb bona llum…), perquè no és el mateix que un nen es negui a fer els deures escolars, en un moment donat, que no haver tingut uns horaris mai, espai propi de treball sense videojocs, jocs o tele. És molt difícil exigir al menor que doni un gran canvi de cop i volta. Cal ser progressius a l’hora d’establir els hàbits de treball i estudi. A l’inici d’educació infantil no tenen deures escolars, encara que és recomanable començar a tenir un espai i temps on començar a pintar, veure contes amb dibuixos, etc., en el seu pupitre, sense obligar, sinó en forma de proposta lúdica.

En els primers anys, el joc físic és bàsic (córrer, botar, fer cucaveles…). A mesura que van creixent, és bo establir horaris per a coses que per a molts menors són un autèntic vici, com són els videojocs o la televisió. Amb mitja hora al dia ja tenen més que suficient, i zero en menors de 8 anys (molts m’ho discutirien, encara que continuaré recomanant joc físic i socialitzador, que toquin, i no hi ha nen petit que es conformi amb 5 minuts de videojoc, de manera que es guanya en rebequeries, discussions i en definitiva, molta pèrdua de temps de joc i energia. I si la seva vocació futura han de ser els videojocs, als 8 anys n’aprendrà sobradament).

Si l’educació ha estat constant i coherent, els resultats acadèmics no són un problema, s’aprovin o no. És important que els nostres fills siguin feliços, aprenguin que la llibertat és progressiva, que adquirir mals hàbits és com restar-se llibertat a un mateix, i que els deures provenen del fet de conviure amb altres persones i de preparar-se per a la futura vida en societat. Que també cal adquirir una cultura enriquidora de l’ànima, conèixer la pròpia història i la dels altres, que al cap i a la fi no existeixen “els altres”, sinó que tots formem part d’una única humanitat, amb una gran cultura i història. Que cal conèixer el com es va forjar aquesta història per entendre el nostre present i escriure el nostre futur.

Finalment, dir que l’educació hauria de ser promotora de la sinceritat, la veritat, la comprensió mútua i la socialització, i encara que hi hagi controvèrsia en cadascuna d’aquestes quatre directrius, tal controvèrsia, en lloc de ser un problema, en educació és un avantatge, ja que dóna peu al debat i al diàleg constructiu, fins a anar consensuant pas a pas i en complexitat creixent el que és veritat mitjançant el mètode científic, la comprensió mútua amb la comprensió cultural (intersubjectiva), qui és sincer mitjançant la interpretació veraç, i la socialització mitjançant la inserció funcional en la societat. La persona que és sincera, cerca la veritat, comprendre l’altre i es desenvolupa en la societat en què viu, és una persona que sap ser.

I com va escriure Ken Wilber, “… Quan apuntam a la veritat i estem ubicats en la veracitat, podem aconseguir el miracle de la comprensió mútua. I si l’Esperit existeix, és aquí on hauríem de començar a cercar-lo”.

3 pensaments a “L’autoritat en educació des de la filosofia de Wilber

  1. “Si l’educació ha estat constant i coherent, els resultats acadèmics no són un problema, s’aprovin o no.” Una frase molt guapa, però la societat actual maluradament només es guia per xifres, reflex gel gran MERCAT que ens domina, i sinó basta veure que d’educació l’únic que ens importa són els infeormes PISA (perdó, TREPITJA) en els quals els “valors” de què parles s’ignoren totalment.
    O canviam el sistema (i la nova LOMCE no ho fa precisament) o anam cap a una educació que simplement com tu dius “prepara per a la inserció en un sistema econòmic”

  2. Per sort, Pau, el Ministeri d’Educació no pot controlar el què ensenyau els professors dins les aules. Un consell, si em permets, que molts mestres ja posen en pràctica: passau olímpicament de les directrius del ministeri de forma disimulada 🙂

  3. Falta de consens entre els que s’alternen en el poder, canvis constants de directrius, desinterès generalitzat…és una constant de l’Educació d’aquest país. I no és d’ara! (I així ens va!)
    Amb tot i amb això, sempre han sorgit educadors i educadores que, amb enginy, constància, actualització i entrega han aconseguit marcar alguna generació

Respon a Guillem Pomt Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.