Agricultura ecològica (II)

Més ‘ecològica’ o pur ‘merchandising’?

Parlàvem al Nadal passat (part I) sobre la seguretat alimentària de l’agricultura ecològica. Aquell article demostra, basant-se en evidències científiques, que els productes que es venen amb l’etiqueta d’agricultura ecològica no són de major qualitat que els de l’agricultura convencional, i tenen un perill potencial major per a la salut humana. En definitiva, que quan optam per comprar un producte ecològic, estam fent miques la relació qualitat/preu.

En aquesta segona entrega, ens demanarem si l’agricultura ecològica és més sostenible ambientalment (entès com un menor impacte ambiental) o és pur merchandising? En paraules den Pep, seguirem ‘desmuntant mites que la publicitat pretén vendre’ns’.

Abans, vull recordar que quan parlam d‘agricultura ecològica, ens referim a aquell mètode d’explotació que compleix amb la normativa europea sobre producció de productes ecològics (reglaments 834/2007, 889/2008, 1235/2008, 1254/2008) i que rep la certificació de producció ecològica (etiquetatge ecològic).

A agronomia, hi ha un paràmetre tècnic, la capacitat de càrrega, que explica quant de producte podem obtenir cultivant una determinada extensió de terreny. És el que es coneix com a rendiment o productivitat d’un cultiu, i les seves unitats de mesura són tones de producte/hectàrea. Que la productivitat sigui més alta o més baixa depèn de les condicions ambientals (tipus de sòl i climatologia), de la varietat que es cultiva i del tipus d’agricultura que s’hi faci. Un estudi recent a la prestigiosa revista Nature demostra que en condicions ambientals similars i emprant similars varietats de cultiu, l’agricultura ecològica és, de mitjana, un 34% menys productiva que l’agricultura convencional (Seufert i col., 2012).

Què implica això a nivell ambiental? Actualment, els rendiments mitjans del cultiu de blat en agricultura convencional estan al voltant de les 6 Tn/ha. Si volem produir 1000 Tn de blat, necessitam 167 ha per cicle de cultiu. Però si feim agricultura ecològica, segons l’estudi de Nature, necessitarem 253 ha per produir la mateixa quantitat de gra. És a dir, que per produir la mateixa quantitat d’aliment, l’agricultura ecològica consumirà 86 ha més que l’agricultura convencional. Això, a Mallorca, com a la majoria d’Europa, no té massa importància, perquè la major part de la superfície ha estat deforestada ja des de temps històrics. Però qualsevol que hagi tengut l’oportunitat de volar per sobre d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia haurà pogut veure una imatge com aquesta (extreta de Google Maps a la zona de Paraguai):

Vastes extensions de terreny verge s’estan deforestant cada any per dedicar-los a l’agricultura. Majoritàriament, el producte que obtenen d’aquests noves terres de cultiu s’exporta a Europa (deficitària en aliments). Si som conseqüents i demandam productes ecològics, llavors la nostra demanda ‘ecològica’ implicarà una major deforestació.

Per cert, la fotografia anterior ens recorda que no hi ha activitat humana més impactant que l’agricultura. Aquells que parlen d’agricultura ‘natural’ no saben de què parlen.

En relació a tot això, un article publicat fa uns pocs anys a Science (Goodfray i col., 2010) justifica la intensificació sostenible de l’agricultura, en contraposició a la tendència europea cap a l’agricultura ecològica, per poder alimentar els 9000 milions de persones que s’estima que habitaran la Terra el 2050. De fet, un altre article científic (Tilman i col., 2011) adverteix que l’any 2050 la demanda mundial d’aliments haurà augmentat un 100% respecte a la demanda actual. L’impacte ambiental per satisfer aquest increment brutal en la demanda, diu l’article, dependrà de la tècnica agrícola que s’empri. Si se segueix la tendència actual basat en agricultura convencional i ecològica, caldrà deforestar 1000 milions d’hectàrees (la superfície de Mallorca és de 364000 ha), el que suposarà l’emissió de 3 Gt CO2/any, o sigui 117000000000 tones de CO2 fins al 2050, amb el seu efecte de canvi climàtic. Per contra, si es fa una intensificació sostenible de l’agricultura, les necessitats de deforestació de terres verges seran 5 vegades menors. Aquesta intensificació sostenible implica la millora genètica de les varietats de cultiu que empram actualment mitjançant la biotecnologia agrària. Un dels punts febles de les varietats locals és, precisament, el seu baix rendiment. Per això els agricultors les han anat abandonant progressivament.

Dins de la Unió Europea, Espanya és el major productor d’aliments ecològics, però aquests aliments no són consumits a Espanya, sinó als països nòrdics (Alemanya, Suècia, Dinamarca, Finnlàndia, etc.), que són els majors demandants de productes ecològics. La necessitat de transport des dels països productors fins als consumidors fa que els productes ecològics, energèticament, no puguin ser classificats com a ‘ecològics’ i presentin una elevada petjada ecològica. Sorprenentment, la normativa d’agricultura ecològica no diu absolutament res sobre això. Tant fa si l’aliment ha estat produït a milers de quilòmetres de distància d’on s’ha consumit, i de la quantitat de CO2 que s’ha emès a l’atmosfera pel consum de combustibles fòssils durant el seu transport. Segons la normativa, tot és ‘ecològic’. Per això mateix, països de Sud-Amèrica estan començant a produir aliments ecològics per a Europa.

La principal característica de l’agricultura ecològica és que empra productes naturals, no sintètics. Aquí hi ha varis comentaris a fer. Primer, que tots dos tipus, tant naturals com sintètics, són químics. Segon, que un producte sigui natural no vol dir res respecte de la seva toxicitat o la seva persistència al medi ambient. Hi ha productes naturals que són extremadament tòxics. Tercer, per obtenir permís per poder comercialitzar (per al seu ús a l’agricultura) un producte sintètic de nova fabricació, es requereix dur a terme una avaluació dels efectes negatius de la substància sobre el medi ambient. Així, s’obté informació per establir els períodes de seguretat entre l’aplicació del plaguicida i el seu consum. En agricultura ecològica s’empren productes químics com el fosfat aluminocàlcic, escòries de defosforació o sofre elemental per augmentar la fertilitat dels sòls, sulfat coure per combatre fongs, piretrines o olis minerals per combatre plagues. No obstant, per posar un exemple, el sulfat de coure causa desfuncions hepàtiques i és persistent al sòl, fent desaparèixer part de la fauna edàfica. El fosfat aluminocàlcic, com diu el seu nom, conté alumini, un metall pesant que s’acumula al sòl i a la cadena tròfica. Per tant, d’innocus no en tenen res, però com que són naturals, i per tant autoritzats per l’agricultura ecològica, no es fan suficients estudis sobre la seva toxicitat, dosi letal, persistència al medi, etc.

Una altra aberració científica de l’agricultura ecològica és que promou l’alliberació d’insectes depredadors de les plagues que es mengen els cultius. És el que s’anomena lluita biològica. Això es promou sense cap control, sense que es demani si l’insecte depredador que anem a alliberar habita de forma natural a aquell indret. En aquest aspecte, la contaminació genètica fruit de la introducció d’aquests insectes no és preocupant per a l’agricultura ecològica.

En definitiva, la normativa d’agricultura científica, plena d’aberracions i inconsistències científiques, tampoc assegura per a res que un producte ecològic sigui més sostenible ambientalment. Una agricultura més ‘ecològica’ o pur ‘merchandising’?

 

3 comentaris a “Agricultura ecològica (II)

  1. Primer de tot ben trobat des de la llunyania, seon, enhorabona per l’article, encertat, objectiu, precis….., tant sols un comentari de base respecte de “…..no hi ha activitat humana més impactant que l’agricultura. Aquells que parlen d’agricultura ‘natural’ no saben de què parlen”.

    Soc dels que pensen que l’aecologia es fa amb totes les especies i l’humana es una més, que viu d’acord amb uns principis generals, modificats per la cultura que ha generat. Aquesta especie, no podría viure, ni fer-ho amb quantitat i qualitat (aixó malauradament no es general) sino fos perque te l’alimentació assegurada, lo qual tant sols s’aconsegueix amb l’agricultura.

    Si assumim aquesta descripció tot es més senzill, o be acceptem que passarà com en altres especies, es dir quan els recursos s’esgotin pararà el creixement i pot inclus desapareixer (tal com deia R. Margalef es pot acabar l’especie humana, no la vida) o be podem cercar mecanismos, actuacions per corretgir aquesta deriva.

    El problema no es l’agricultura, es una cultura, que no ens permet pensar com especie i autoregular-nos.

    Respecte de tot l’altre, com diuen “la veritat es el que es i segueix sent veritat encara que es miri a l’inreves”.

    Bona estad i fins aviat.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. Bones, com anam? ben interessant dedicar temps a donar voltes a les coses amb les quals convivim i de les quals no solem plantejar-nos el sentit, dedicats com estam a produir i sobreviure.
    Estic bàsicament d’acord amb el que dius, és una mirada carregada de raons, si bé sé que no pretens tenir-les totes; en aquesta limitació està l’interès de les reflexions que proposes.
    La presència de l’home a la terra és la petjada ecològica en majúscules, i l’alimentació d’un col•lectiu d’éssers súper-generalistes que aprofiten massivament molts recursos ambientals i que és poblacionalment insostenible un problema sense solució. La recerca d’activitats ecològicament respectuoses es pot identificar com una intenció moralment (en termes humans) respectable, però en si mateixa està abocada al fracàs en el model actual: el sobredimensionament poblacional és una font de consumició de recursos que no sembla es pugui solucionar a llarg plaç amb l’ús raonable d’aquests, l’única sortida és el canvi de paradigma, el canvi de dinàmica reproductiva poblacional.
    Estic amb tú que hi ha molt de negoci amb l’agricultura ecològica, i que ven molt la presumible innocuitat de les activitats productives “que respecten el medi ambient” quan en molts casos realment substitueixen un verí sintètic per un natural o són un disbarat energètic. De vegades hi ha al darrera ignorància, altres vegades interés específic en no fer llum on no lluirà l’altruisme, en alguns casos fe cega en que el procedir és el correcte afferrats a “proves” científiques de que l’activitat no sembla perjudicial. Però ja es sap, una cosa és la Natura que ens envolta i l’altra la capacitat de negociar amb els queviures, de sobreviure en una societat consumista sabent que tota activitat humana (científica, extractiva, de processament de materials d’interès, de consumició d’aliments i de creació de materials de rebuig …) dinamitza energia i matèria dins els límits físics del planeta. La dinàmica no sembla tenir, en principi, finalitat, però sí una evolució que es pot prediure i que no pinta que hagi de ser tan amable com voldríem.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  3. Sóc del parer que la agricultura ecològica i la agricultura industrial (on hi incloc plantacions alterades genèricament) hauran de conviure al nostre món al llarg del segle XXI. Però per dos finalitats diferents:

    – Una agricultura que potenciï la productivitat per hectàrea per alimentar a les masses al menor cost possible. I a veure si d’aquesta forma s’aconsegueix disminuir la fam al món… encara que possiblement seguirà mancant la voluntat per resoldre aquest problema.

    – Una agricultura ecològica de proximitat. Aquest tipus permetria per exemple: no perdre varietats locals, seguir tenint un cert número de pagesos en molts pobles en un futur proper, conservar un paisatge típic de moltes comarques (camp d’ametllers, d’oliveres, vinya, …), etc.

    Aquesta segona tipologia no pot competir amb la primera al mercat, però al meu parer posseeix uns valors que no té l’altre. Per exemple, és el mateix comprar un grapat d’ametlles de Califòrnia que ametlles de Mallorca? El producte és quasi el mateix i segurament les californianes puguin ser més barates a un supermercat de Manacor, però al comprar el producte de proximitat ajudes a l’economia local i, d’una manera o altre, a tu mateix.

    I ho sento, però seguiré desconfiant de les grans multinacionals com la Montsanto i altres… que poden arribar a fer aquestes empreses per aconseguir beneficis i poder. Podria dependre alimentariament part de la humanitat de les seves semilles i pesticides? i a quis preus ho vendrien?

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)

Deixa un comentari