La dona samaritana

Pot ser alguns recordeu aquella  escena de l’evangeli en que una dona samaritana acudeix a un pou per treure aigua i, casualment es troba amb Jesús que,  contra tot pronòstic   essent una dona desconeguda i de la regió de Samaria, mal vista pels jueus, ell li demana aigua i comencen una llarga conversa en que Jesús l’escolta,  la tracta amb respecte i tendresa i li ofereix una aigua millor.

Aquesta descripció de l’escena fa avinent que qualsevol persona pot descobrir a Jesús dins els més diversos àmbits de la vida, com aquella dona, que per ser samaritana era mal considera i vista pels jueus, i troba a Jesús dins la mateixa feina rutinària de cada dia, a l’aire lliure al costat del pou. És el que pot passar a qualsevol persona: que Jesús i l’oferta del seu evangeli li surtin a camí dins les circumstàncies més insospitades de la vida.

No sempre les pròpies institucions i organitzacions religioses són l’àmbit millor per fer una descoberta lliure i vital de Jesús. No oblidem que a l’anècdota de l’evangeli d’avui, Jesús travessa Samaria, camí de Galilea, fugint de Judea, cansat del tancament de cap i caparrudesa dels fariseus i mestres de la Llei de Jerusalem, que eren guardians i observant de la tradició de sempre.

De fet, mentre dura la conversa, Jesús no parla gens ni mica de les diferències doctrinals entre jueus i samaritans, ni dels que els separa en les pràctiques cultuals; Jesús només s’interessa per la relació humana i per les ànsies de vida d’aquella dona i pel que puguin oferir-se un a l’altra: aigua per calmar la set i aigua de vida. Jesús fins i tot arriba a dir: “Creu-me dona, s’acosta el moment en que ni en aquesta muntanya, ni a Jerusalem donareu culte al Pare… Sembla que s’acosta el moment, ja és aquí, en que els qui vulguin donar culte autèntic al Pare ho faran en esperit i veritat, perquè aquest és el culte que vol el Pare. Déu és esperit, i els qui el vulguin honrar, ho hauran de fer en esperit i veritat”.

El que ofereix Jesús no és entrar dins un entramat institucional, jeràrquic i normatiu, sinó trobar-se interiorment amb ell, descobrir-lo, entendre’l, obrir-se a ell i donar-li un vot de confiança i provar de viure l’evangeli. Pot ser ell assaciï les ànsies de més vida que un té i faci fructificar quantitat de llavors que encara restaven adormides i inconscients dins els amagatalls de la personalitat de cadascú, i  que era el que faltava per trobar més sentit, fondària i plenitud a la vida.

Això és, de fet, lo que passa a aquella dona samaritana: va a treure aigua del pou, com cada dia, i casualment es troba amb Jesús i comença una conversa amb ell, que la duu a no desfermar-se d’ell, perquè ha vist que li obria els ulls, que li feia entendre la vida d’una altra manera, i feia sortir d’ella un bon raig d’aigua de vida, conscient que Déu, Pare i Mare l’estimava i que ella podia viure farcida del mateix esperit d’amor i de llibertat.

Aquesta escena ens fa avinent que aquesta trobada amb Jesús ningú la pot fer pels demés. Ningú pot creure per un altra. Ha de ser un mateix que desitjós de més sentit i més fondària a la vida, prova d’acostar-se a l’evangeli i entendre’l, com la dona samaritana,  i descobreix un broll més d’aigua de vida.

Deixa un comentari