La comunicació entre homes i dones

Aprofit avui per recuperar un article que vaig fer a Flor de Card sobre la comunicació masculina i femenina, la qual és un mirall precís de les nostres diferències de caràcter i de manera de ser. L’article es basa (o n’és una ressenya) del molt interessant estudi  Els paranys de la comunicació entre home i dona, de Brauli Montoya, especialista en sociolingüística i doctor en Filologia Catalana.

Abans de res cal recordar que està més que demostrat que els homes i les dones tenim cervells biològicament diferents; per això ens comportam i actuam de manera diferent a la vida. Igualment passa, idò, a l’hora de comunicar-nos, perquè així com les dones neixen “amb un cervell molt organitzat per a la llengua”, els homes ho fan “amb un cervell programat per a l’actuació”. Per això quan són infants les nines generalment parlen un poc abans, mentre que els nins tan bon punt s’aguanten drets, ja comencen a pujar i baixar escales, llits, cadires o sofàs, i a preparar endolls o pitjar botons.

La primera diferència bàsica la trobam en el fet que les dones usen “més diminutius (reiet meu, estoneta, un poquet…), eufemismes i identificadors que indiquen emoció, tals com molt, bastant, moltíssim….”. Això és perquè són més emotives i sensibles. Per això mateix usen “formes verbals tan afectives com sento, desitjo, m’agradaria…”. En canvi, l’home, que és més directe i es deixa de romanços, usa més “la forma imperativa, la més directa per donar ordres. Fes això, vols callar, has de…”. Però no ens enganem, la dona també sap manar, i molt, però ho fa indirectament, a través de “la insinuació, la subtilesa: potser podries, que et semblaria si…”. I com a homes ja ens podem preparar si una dona ens envesteix així.

Un altre detall que destaca l’estudi de Brauli Montoya és que en una conversa un home interromp molt més que la dona, no respecta el torn de paraula. I és ben vera, si ens aturam a pensar en el típic sopar format per diferents parelles, quasi sempre sobresurten les veus masculines que es trepitgen l’una amb l’altra mentre les dones són capaces d’escoltar i esperar el seu torn per a intervenir. Això és perquè el sexe femení “prioritza el fer relació per damunt de la transmissió de la informació. Controla més l’impuls de parlar”. Deu ser per això que una de les maneres preferides d’enfadar-se de les dones sigui restar en silenci durant molt de temps fins a posar-nos nerviosos. Una altra cosa que demostra aquest punt és que en l’elecció de temes elles prefereixen xerrar de coses “més sensibles i personals: pares, fills o sogres; d’afectes i retrets; o de coses un poc més superficials, però igualment personals, com dietes, vestits o aparences”. I sí, aquí també entrarien les famoses xafarderies tan habitualment assignades a les dones. No són de fet temes personals? En canvi, els homes preferim de parlar de coses “més simples i menys afectives, com esports, política, feina, dones, mecànica, notícies… i sobretot gaudim de poder mostrar les nostres habilitats (per molt que n’hi hagi de més modestos)”. Que si he guanyat a tal esport, que si he construït no sé què, que si he estat capaç d’arribar a tal lloc… Però l’article ho resumeix d’una manera encara més clara: “Fiquem-nos en el llit. A les dones mentre fan l’amor els agrada sentir que són guapes i que les estimem (són sensibles), mentre que els mascles gaudim de sentir que ho fem bé i que donem plaer, és a dir que hi tenim una gran habilitat”.

Al final tot es resumeix a allò que jo sempre he defensat: que els homes som més pràctics en el pensament, i les dones més complexes. Personalment consider que es compliquen massa l’existència per tanmateix arribar al mateix punt (per alguna cosa som home, supòs). Ho explicaré gràficament: si de Manacor pots arribar a Sant Llorenç per la carretera de Manacor, per què has de voltar per Son Negre, ple de costes i corbes? Tanmateix al final arribam al mateix punt: Sant Llorenç. Almenys anant per la carretera ens evitam maldecaps o preocupacions innecessàries. O com li agrada explicar a un amic meu: per què ho maquillen amb sopars, flors, xerradeta, carícies (romanticisme, en resum), si al final acaben al mateix lloc que nosaltres: el llit. Però tornant al meu exemple de Son Negre, si bé com a home preferesc anar en línia recta cap al punt d’arribada, també he de reconèixer que elles, durant el seu trajecte, gaudeixen de matisos que mai podré percebre. Els ametlers florits, l’esplendorosa verdor del foravila, el cant dels ocells… tot això no se sent tan bé per la carretera de Manacor, només per Son Negre. I en aquest aspecte sí que em fan enveja.

L’article de Brauli Montoya acaba amb un bon exemple que demostra aquesta practicitat dels homes i la complexitat de les dones. Conta que un dia una adolescent de vint anys es va veure unes arrugues al costat dels ulls i va pensar que potser se li notaven massa a la seva edat. Atansà la cara al seu pare i li mostrà el seu desperfecte. El pare, sense immutar-se, li contestà “no et preocupis, quan siguis més gran ja existirà una màquina que te les traurà o una operació per arreglar-te-les sense fer-te gens de mal”. Ella es va indignar i tot d’una va anar a la mare a dir-li la mateixa frase. La mare, més sensible, li digué “Mira les meves, què dius de la teva cara tan maca!”. L’adolescent, realment, només volia un consol i un apropament, davant la seva petita queixa. Això ho va saber interpretar la mare;  en canvi, la resposta del pare va ser una reacció per ajudar a resoldre un suposat problema. Per tal d’asserenar la seva filla li oferí una solució més o menys pràctica. Perquè els homes som així, pràctics, i les dones, així deçà, complexes. I supòs que per això ens atraiem i a vegades, fins i tot, ens complementam.

Frase destacada: “En realitat, el millor aliat de la llibertat de les dones ha estat la ciència, que va inventar la pastilla anticonceptiva i màquines com la rentadora”. (Doris Lessing, premi Nobel de Literatura).

PD: Aquesta frase m’agradia que no fos interpretada en sentit masclista. De fet, en les seves línies s’hi ha de llegir una crítica als pocs avanços que la nostra societat ha aconseguit fer en el tema del masclisme durant el darrer segle, fins al punt que la ciènica, amb aquests dos invents, ha estat qui ha donat més llibertat a la dona ja que malauradament avui en dia és qui encara està més aferrada a la llar (neteja i fills). A mésnno la dic jo, sinó que una dona, Doris Lessing, sospitosa de qualevol cosa menys de masclista.

Per acabar us pos una divertida cançó de Daniel Higiénico que amb el seu seu característic humor ens explica les diferències que hi ha entre homes i dones:

LLETRA
Me gustaría ser mujer para encontrar papel en el lavabo,
Y no sentirme idiota por no haberme dado cuenta al entrar.
Me gustaría ser mujer y conocer los rincones del cuerpo humano,
Para volver a ser un hombre aventajado en el circo del placer.
Para ligarme a ese payaso y dejarlo después con sus enanos.
Para saber lo que se siente acosada por un pavo real.
Aunque siempre hay el peligro
De convertirme en lesbiano.

Para poder llevar faldita y un huracán entre las piernas.
Sin llevar nada colgando y olvidar las cremalleras.
Y destapar mis pechos blancos (O negros)
Al llegar la primavera.

Me gustaría ser mujer para ser un chafardero declarado,
Y no andar disimulando y decir que eso a mí no me va.
Me gustaría ser mujer y aprender donde está tu punto flaco,
Para volver a ser un hombre y sorprenderte cada noche otra vez.
Para saber como se vive alquilando cada mes un santuario.
Para poder ser inquilino de tu instinto maternal.
Aunque siempre hay el peligro
De convertirme en lesbiano.

Me gustaría ser mujer para tomarme un licor afrodisíaco,
Y salir toda la noche excitando el cuerpo al personal.
Me gustaría ser mujer para poder saber que te ha pasado,
Para volver a ser un hombre y algún día poderte entender.
Para poder hacerte trampas jugando a discutir un rato,
Y llevar siempre ventaja y algún día poderte atrapar.
Aunque siempre hay el peligro
De convertirme en lesbiano.

Para meter todo en un bolso y hacer ver que soy un mago.
Desde un peine a unas tijeras, desde un chicle hasta el tabaco.
Y dejar de ser un mono
Con bolsillos agujereados.

Deixa un comentari