Relats. Capítol 24

Com que fent feina no va bé i, a més, molesta es xigarro a sa boca o en sa mà, no fumava, però com que mos crèiem que es fumar mos feia més homos i, com deia, passejàvem dos duros dins sa butxaca, es dimarts anàvem an es cine d’Abaix (sa Central). Sa pandilla mos vèiem en es bar Olímpic, fèiem es cafè i compràvem un xéster, que mos costava cinquanta cèntims; es dijous anàvem a ca na Sorrilla -o es cine de Dalt- i fèiem lo mateix. Es dissabtes i es diumenges ja en compràvem dos, un per abans d’entrar i un altre p’es temps d’es descans. En es principi ho fèiem així, però com que podíem, ben prest n’afegírem un p’es dimarts i un altre p’es dijous i així es dissabtes i es diumenges ja en compràvem cinc, i com que es tabac és una droga molt additiva, a part d’estar ben programat per fumar aquests quatre cigarrets, s’addicció em va durar fins an es seixanta, ja que per defensar-se’n se necessita molta voluntat i tenir es cap molt clar.

Estam parlant de fumar, bé idò sa puntilla me la varen donar quan vaig anar a fer sa mili. Encara no mos atrevíem a comprar un paquet de tabac sencer, primer perquè es tabac ros mos costava 25 pessetes sa capsa, i segon per por de què a cateva et trobassin un paquet de tabac. Arribes a sa base i es sergent de sa cantina ben prest ja t’ha ofert un cartró de Winston d’es bo, que dèiem llavors (quantrebàndol americà) a 12 pesssetes, però te n’has de dur un cartró sencer. T’ho penses i t’ho repenses, t’imagines amagatalls i fins i tot en fer negoci amb sos amics i acabes dient: Val, però… només fumaré com ara. I un ou! A sa setmana, com que tenies temps i tothom fumava, ja en fumes un paquet cada dia. Així mos hem anat enverinant a poc a poc fins an es seixanta anys. Tanta sort que, malgrat es verí, encara hi som.

Anam pegant bots d’un lloc a s’altre, perquè ara tornaré parlar de s’església. En vista de s’èxit d’es saló de sa Rectoria -o no per aquest motiu?- mos volgueren donar un altre lloc per passar es diumenge de capvespre, i es diumenges de capvespre mos obrien s’Escola Nova, però no va funcionar perquè ja no érem nins petits i sempre acabàvem malament, perquè quan un volia jugar a futbol un altre volia jugar a pistoles o a conió-amagar i l’únic que fèiem era acabar amb es nervis de ses monges de torn, sense arribar a jugar a res. Més que discrepàcies en sos jocs era sa voluntat d’imposar es nostro lideratge o sa nostra jove personalitat.

Maldament llavors ja hi hagués estudiants de carrera, encara estudiaven amb ses normes d’es Règim i només se preocupaven de sa seva carrera. No va ser fins an es principis d’ets anys setanta que va sortir un grupet de joves estudiants amb idees de fer qualque cosa p’es poble i amb idees de modernització, de lluita contra es Règim i contra ses normes imposades des de Madrid, posant-se a lluitar per recuperar lo nostro. Alguns, ja un poc més grandets, prest mos apropàrem an aquest moviment; altres, perquè els anava millor anar amb nines i altres perquè creien que sa Dictadura no acabaria mai, es torbaren a entendre es canvi. Altres han consentit arribar fins a dalt de tot i veure que tot d’una que han pogut tornar agafar es mando es de sempre, mos han  duit un altre pic an es fons i encara no se n’han temut. Així és s’Història.

En es finals d’es cinquanta i es principis d’es seixanta -perquè no oblidem que era una nació catòlica, apostòlica i romana, cada quatre anys se feien ses Missions, que consistien en què venien dos predicadors devers una setmana o deu dies a predicar, i vos assegur que l’església cada dia estava plena de gom a gom. A s’hora d’es sermons es bars tancaven i tothom anava a l’església.

A Sant Llorenç en venien dos, un nomia pare García i era petitet i grasset i es seus sermons solien tocar temes d’es pecat. Era molt emotiu i molt expressiu i acabava es sermons amb unes llàgrimes com es puny, tant d’ell com d’es públic, que acabava amb ses galtes banyades de llàgrimes i ets ulls vermells perquè érem uns pecadors incorregibles i no teníem salvació. Si no començàvem a fer bones accions es nostro destí era l’Infern i només mos quedava es penediment, com deia sant Joan Baptista.

Abans, sa religió anava davant i molts de pic era molt exagerada. Tot era pecat i teníem un Déu tan incompresible, tan cruel i tan bromista que sempre mos posava a prova. Sa religió necessitava molt de teatre. Ara acaba sa Corema, a sa Corema es divendres era pecat mortal menjar carn, però si pagaves sa bul·la en podies menjar (sa mateixa paraula ho diu: bul·la). Ara ve Pasco. Es Divendres de Passió no tocaven ni ses campanes, tocaven una cosa de fusta que feia raaa, raaaa (ses maçoles) perquè no se podia despistar sa gent escoltant ses hores; havies d’estar trist i pensatiu tot es Divendres i es Dissabte. Es Diumenge de Ressurrecció era un explosió de festa i alegria; aquest dia se notava sa gent feliç.

Deixa un comentari