Relat (26)

Jo, a part de fer totes les activitats que podia dins el Club Card, a més de fer feina, també jugava a futbol. Aquest dia, de matí, jugàrem per devers Manacor i a mi, en una mala entrada, em deixaren la cama dreta negra com un carbó, de l’anca fins al turmell; em clavaren un bony com un ou de galina. Em dugueren a una curandera de Manacor i a base de massatges em va desaparèixer el bony, però la cama va tornar negra i, companys d’aquells tan optimistes, m’animaven i em deien: “Amb aquesta cama no faràs el Rei Herodes”.

Jo no contestava, però pensava: “Amb el que la nit passada férem en Pep i jo, ja només em mancaria que ara jo fallàs”. Llavors havia de superar canostra, però bé, a les quatre vaig començar a fer de criat bo -o dolent, segons com es miri- perquè aquí també tenim història. Uns dies després d’haver fet els Reis, unes nines d’uns sis o set anys amb les quals em vaig topar quan jugaven pel carrer de la Sínia, em van dir: “Ah! Això és el criat dolent!”. Jo em vaig aturar per rectificar-les i vaig dir: “No nines, jo era el criat bo”. “No -em diuen elles-, el criat bo era el meu oncle Llorenç, perquè tu anaves a ajudar el Rei, que va anar a l’Infern”. “Uep!, tens raó tu; jo avudava al dolent”. Resulta que el criat dolent -o bo, segons s’interpreti- era en Llorenç Bauçà, s’Elèctric. Bé, tornant a lo nostro, jo, com que era ben coix i, és clar, el paper em sortia perfecte, la gent comentava: “No pareix ver lo bé que li surt el paper de coix, i saps que és de graciós. Cada vegada que ha d’ajudar al Rei, fa tard per mor de la coixera”. L’obra va esser tot un èxit. En Pep va fer un paperàs com a general i en Nofre, amb les seves improvitzacions, va esser el més graciós de tots. I els nostres contraris se n’anaren amb els dimonis que se’n dugueren el Rei Herodes camí a l’Infern.

La revista aleshores es feia a mà. Teníem una màquina que quan teníem els articles fets, com a màxim la darrera setmana del mes, uns dies a la setmana ens aferràvem a la màquina, hi posàvem l’article de dins i rodàvem a una manivela tants de pics com fulles tenia la revista, això a cada article. Tanta sort que com que allò era una festa, qualque vespre érem més de vint que rodàvem. En Pedrín, en Quina petit, na Joana de sa Central, na Bel Cadireta i molts altres varen rodar a la revista. El president havia aconseguit que l’Ajuntament, com que el tenien buit, ens deixàs el segon pis per tenir-hi la màquina i poder fer-hi les reunions, jocs i llegir els diaris i revistes. Això va dur també molta guerra: si un esport, Madrid o Barça, unes motos, altres secció rosa, altres simplement notícies, altres només els nostres, etc. Però va durar poc perquè com que nosaltres érem joves i rebels, vàrem penjar un póster del Che Guevara i en pocs dies, quan hi anàrem, ens l’havien pres. Com és natural, uns s’encalentiren i fins i tot oferien tocs, altres volien explicacions, altres passaven un poc, però com que sempre n’hi ha que pensen, un va tenir una idea i la va proposar: Posar una nota de tot l’espai del póster que deia: “Aquí teníem un póster del Che Guevara i algú ens l’ha robat”. Com és natural, ens expulsaren de la casa gran, per rojos i esquerranosos.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada