Relats. Capítol número 27

Un altre dels motius pels quals l’Ajuntament ens tragués defora va ser perquè ens volien censurar. Feien juntes de coordinació, que deien, però totes només eren per perdonar-nos la vida. És clar, com més ens espolsaven, nosaltres més atacàvem; per exemple, a la plaça de l’Ajuntament hi havia mimoses que feien una oloreta una bona temporada, idò un bon dia, a una ment il·luminada no se li va ocórrer altra idea que tallar les mimoses. Com es natural nosaltres vàrem voler saber perquè i ens contestaren: “pels nostros … ” Nosaltres, més fins que ells només vàrem escriure… per nassos i s’ha de veure com els hi va caure…

Se va produir un problema, especialment per fer la revista. Se va llogar una casa al carrer de mossèn Galmés, per devers ca’n Mateu Moll, no me’n record de quin número era, i la tenguérem uns dos anys. Nou canvi i durant dos anys llargs la revista es va imprimir per mediació de n’Andreu Amer, Pipes, a l’hotel Flamenc, i del Flamenc va passar a imprimir-se a Petra, al col·legi Apóstol Padre Junípero Serra, Civilizador, el Pare Vicedo s’encarregava d’una petita impremta i uns quants pobles ja duien a imprimir la revista allà. D’allà vàrem passar a la impremta Muntaner fins al final.

La revista va començar el mes de febrer de 1972, però s’interrompé des de l’abril del 76 fins al gener del 77, només es feia la cronologia del poble i se’n feien uns vint números pels socis més arrelats. L’any 1976 va ser quan en Pep se va fer càrrec de la revista. Tots els anys anteriors la feina queia damunt l’esquena de’n Guillem de sa Begura.

En principi, el dibuix de la portada el solia fer en Miquel Rosselló, Capirró, i algun en Guillem Nadal (pintor), però quan en Pep es va fer càrrec de la revista, com que en Miquel va començar a fer pel·lícules i teatre i en Guillem Nadal es va professionalitzar, en Pep, que també és pintor, es va implicar de manera total a la revista: feia els dibuixos, corregia, escrivia i la muntava a ca seva, això des de l’any 1976 fins  ala mort de la revista el mes de desembre de 2012.  Quasi quaranta anys. Casi res, diu es diari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.