Record com si fos ara la darrera vegada que ens vàrem veure, vaig trobar que feies cara de cansat i em contestares “tres misses en un dia no són poca cosa, en arribar sa darrera a Sant Llorenç, ja em costa”. Emperò continuares la conversa amb el teu humor habitual.

De totes les persones amb les que he parlat de tu, mai hi ha hagut una paraula dolenta, ans el contrari tothom et bravejava. De Sant Llorenç, Manacor, els amics de Santanyí -on vares néixer- o fins i tot a Cala d’Or, tots han sentit a l’ànima la teva pèrdua, “quina llàstima, sempre se’n van els bons” deien.

Eres proper com el que més, estaves sempre al costat de la gent. Em costava tractar-te de “don” o de “vostè”, perquè tanmateix no t’agradava el tracte distant habitual del teu càrrec eclesiàstic, tu procuraves més que res ser un amic.

Amic de tots i de totes. Eres el capellà que més entenia els nostres infants, adaptaves les litúrgies a on acudien els nins i nines de catequesi defugint de les misses dogmàtiques i avorrides, afegint-hi elements per animar-los com les cançons, els dibuixos, o els teus balls des del púlpit que els nins repetien amb unes bones rialles.

Si bé és cert que un dia o l’altre tots hem de dir adeu, a tu encara et quedaven massa coses bones per regalar. Perquè tu eres així, mai demanaves res a canvi i eres transparent com l’aigua.

T’enyoraré i estic segur que no seré l’únic, deixaves empremta per allà on anaves.

Una aferrada, amic.