Parlaré de tu als meus fills!

I ho seguiré fent cada dia, en cada moment. Perquè aquesta serà la millor manera que segueixis present amb nosaltres.
Si amic!, t’he n’has anat massa prest i nosaltres ara ens sentim orfes. Ens fas falta a mi, als teus pares i germans, a molts…
has marxat en silenci i de puntetes, fora fer renou com així t’agradava a tu, perquè eres un més i no t’agrava, com sempre deies “capellenejar”…

No hi eres en menjades populars,
no hi eres en convidades a llocs públics,
no hi eres…

Sí que hi eres! Eres devora el denortat, eres devora aquell que havia perdut el coratge, devora l’oprimit. I la teva església sempre ha estat i serà aquella oberta de bat a bat, on tothom hi tenia cabuda.

Gràcies per tot allò que ens has donat, quan t’hem donat tan poc.
Gràcies per acompanyar-nos en el camí de la fe, tenint sempre present el més dèbil i oprimit.
Gràcies per les teves paraules de conhort, suport, coratge, optimisme…

Record aquell nou de setembre de 2007 que arribares a la nostra parròquia i les meves paraurles, en nom de tota la comunitat expressaren aquell bell poema de Maria Antònia Salvà:

Volguda casa pagesa,
plaent com una escomesa
oberta com una mà…
com una mà sempre estesa
que convida a reposar.

Nosaltres seguirem, tal vegada molts de pics amb el cap baix i la coa enmig de les cames…

Aquesta és la tasca que ara ens deixes aquí a la terra, la de tants de germans que necessiten un glop d’aigua per a la seva boca assedegada, i un tros de pa pel seu ventre famolenc.

I prop de Déu, et tendrem a tu.
No ens hem pogut despedir, però tenc la certesa que ja descanses a la Gran Casa pagesa, oberta com una mà, com un mà sempre estesa que convida a reposar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.