Les matemàtiques són considerades les ciències per excel·lència, al mateix temps
exactes i per tant relacionades amb la mesurabilitat del món físic, i abstractes i per tant impalpables. L’inici de l’educació de les matemàtiques és indisoluble de l’educació, i, per tant de l’exercici dels sentits del moviment propi i de l’equilibri, fonaments del ritme i de l’establiment intern de la mesura “força-intensitat-distància” que ens capaciten per innombrables fetes quotidianes com per exemple la no tan senzilla com sembla de mantenir-nos asseguts i no caure cap un costat (sentit de l’equilibri).
Les matemàtiques s’inicien abans de l’escriptura alfabètica i els nombres se simbolitzen primer amb punts que representen la mateixa realitat que simbolitzen. Qualsevol nombre era representable al principi i també era existent a la realitat, no així després. El pas de l’escriptura jeroglifica, simbòlica, a l’escriptura alfabètica suposa un salt cap a l’abstracció, i un retraïment de l’home (i la dona) respecte al món que l’envolta: el poble hebreu és el poble que viu amb més intensitat aquesta separació de la realitat més que humana de muntanyes, boscs, ocells, núvols, llamps i trons que s’expressen no solament penetrant els seus sentits de manera directa sinó que també a través dels escrits de les cultures primitives. El poble hebreu no només viu l’exili amb la seva coneguda migració física entre diversos llocs sinó que també, i encara amb més força, amb l’exili de la natura que suposa
escriure amb símbols totalment desvinculats de la realitat viva i nodridora per excel·lència.
L’home (i la dona) ja no són un amb la natura. Les fraccions o nombres racionals ja han aparegut fa temps però ara són reals: tot s’ha fraccionat. La divisió expressada en nombre és la fracció i és assumir l’existència de nombres entre el 0 i l’1 (però, quants?) i, a més, és també assumir l’existència de nombres entre tots els nombres (però, quants?)… Amb el teorema de Pitàgores, i tot i que ho volien prohibir (censurar) va sorgir una nova veritat, la de l’existència de nombres irracionals, sobre la taula es posava amb contundència l’existència de l’infinit.
Així que expulsat del paradís l’home (i la dona) ja no estava connectat amb el déu que sí és la natura (perquè tot ho sap i tot ho governa) i quedaven els dies contats per a assumir que el déu inventat pels jueus doncs era, això, inventat, però les matemàtiques en un acte d’insurrecció a les lleis naturals cridaven el nom de l’infinit.
Les matemàtiques a la vida adulta serveixen per a avançar amb la certesa que dins cadascun de nosaltres existeixen infinites possibilitats, que a cada porta que es tanca se n’obrin infinites, que a cada problema infinits amics esperen que els demanem ajuda, que els nostres comptes corrents es poden veure invadits per un nombre infinit… No parlem ja de cuinar una recepta seguint les proporcions adequades, comprovar si la factura de l’electricitat és correcta o comparar el consum de dos electrodomèstics, perquè això, com tots (i totes) sabem ho fa la termomix i els ordinadors.