Podemos

A les darrers eleccions al Parlament Europeu es va presentar una nova agrupació que va agafar amb els calçons baixos als partits tradicionals –més que res perquè obtingué uns resultats espectaculars que ningú no s’esperava–, i que, segons les enquestes, du camí de convertir-se en una de les principals alternatives de l’esquerra, si no la principal. Per això m’agradaria dir-ne dos mots, que forçosament han d’esser superficials perquè també ho són els meus coneixements sobre Podemos.

La primera cosa que crida l’atenció és la virulència amb què l’ataquen els sectors més dretans de l’espectre polític, i també alguns que teòricament són d’esquerres. El que diuen d’ells la Razón, ABC o El Mundo, sobretot de la mà d’Eduardo Inda, resquilla la paranòia i basen tota la seva campanya en unes suposades relacions amb Veneçuela i amb l’entorn abertzale. És a dir, no debaten les seves propostes –que asseguren que són populistes– sinó les relacions personals, en un intent d’obligar-los a defensar-se en lloc de rebatre els seus arguments. En aquest sentit, resulta curiós que quan ETA estava en actiu insistien en què els nacionalistes entrassin en el joc de la política en lloc del de la violència, i ara que ho han fet els tanquen totes les portes que poden. Curiós sistema per integrar-los en el sistema democràtic. El País tampoc no deixa passar cap ocasió per criticar-los, ja que sembla que es troba més còmode amb els partits tradicionals que amb les noves formes assembleàries, que són més difícils de controlar. L’única publicació que obertament els fa costat és Público, que poc a poc està pujant escalons de cara a les preferències dels lectors.

L’altre front que tenen obert és el del Partit Popular, focalitzat en Esperanza Aguirre –que ningú diria que s’ha retirat de la política–, i en menor mesura del PSOE. Aquests dos partits estan molt preocupats perquè, segons una recent enquesta del CIS, més de la meitat dels vots de Podemos procedien dels dos grans beneficiaris del bipartidisme. També en va pentinar 300.000 a Esquerra Unida, però aquest partit sembla que ha reaccionat d’una altra manera: ha nomenat coordinador Alberto Garzón, un jove economista amic de Pablo Iglesias, que ja li ha ofert presentar-se en coalició.

Els seus adversaris els acusen de tenir un programa que si governassin no podrien complir, perquè segons ells es basa més en la utopia que en la realitat. Per ventura és ver, però no ho sabem. El que sí sabem és on ens han portat les polítiques del PP i del PSOE: a la crisi més profunda que havíem vist mai i a la pèrdua, per part dels treballadors i de les classes mitges, d’uns drets que havia costat dècades aconseguir. La seva metodologia política difereix de la dels partits tradicionals, perquè parteix de la base de la piràmide, en els que ells anomenen cercles, en lloc de partir de la cúspide, talment com ho feren a les assemblees sortides del 15M. La plataforma Procés Constituent, promoguda per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, de metodologia semblant, els han ofert col·laboració de cara a futures eleccions i també mantenen contactes amb la CUC i amb Ada Colau. Veurem com acaba tot això.

A mi, personalment, em costa rebatre els arguments de Podemos, perquè amb la majoria hi estic d’acord. L’única cosa que els retreuria és que gairebé només conec en Pablo Iglesias, en Juan Carlos Monedero, tots dos economistes, i el jutge Carlos Jiménez Villarejo, que el mes que ve renunciarà a l’escó del Parlament Europeu. Si pretenen presentar-se a la resta d’eleccions és ben hora de què sapiguem qui són els seus representants a Mallorca.

 

Un pensament a “Podemos

  1. Tan sols els hi falta una estructura, de moment la que tenen a les Illes és fluixa. Han d’anar molt alerta amb els oportunistes con en Villarejo. Si ho fan bé no tenen res impossible.

Respon a Serafí Lliteres Maçanet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.