Adéu, amics!

La setmana passada, mentre era de viatge per desconnectar un poc de tot, em telefonaren per donar-me la mala notícia: en Joan Roig “Dalmau” havia mort. La seva pèrdua, sumades a les del nostre rector, Jeroni Llambies, i Toni “Artaner”, tots tres col·laboradors habituals d’aquesta revista, m’han obligat com a president a dedicar-los unes línies d’homenatge.

Millor no haver-les hagut de fer, pens jo, ja que això significaria que encara són entre nosaltres. Malauradament no és així i no tenc més remei que acceptar-ho i recordar-los a través de l’escriptura.

– A Toni Artaner el coneixia només de vista, era el típic llorencí amb el qual no havia tengut mai tracte però que sempre estava allà ficat, en una activitat o en una altra. Per això no em va venir de nou quan va entrar a col·laborar a la revista. La seva aportació per nosaltres va ser valuosíssima ja que era el pont d’enllaç entre una generació lllorencina (la 3a edat) poc avesada a les noves tecnologies i nosaltres. A més tenia aquest humor tan fresc que alleugeria l’excessiva serietat que a vegades imperava en Card.cat. Encara record amb un somriure la seva immillorbale innocentada el dia dels Sants Innocents (enllaç). El torbarem molt a faltar.

– Jeroni Llambias era un rector diferent. Un d’aquests que haurien d’abundar més per poder unir la població d’arran de terra amb aquesta església nostra que a vegades pareix massa aposentada a l’altar. Tampoc el coneixia personalment (és el que té una revista digital, que obre el camp a molta gent, però les relacions entre els companys sovint són molt més fredes i impersonals ja que no necessiten d’un tracte cara a cara), però vist de fora sempre m’agradava com feia les coses. Ens aportava sempre unes interessants reflexions i ens advertia amb una gran immediatesa de les defuncions. Que descansi en pau…

– Si m’ho permeteu, l’homenatge que faré a Joan Roig Dalmau serà un poc més extens i personal, ja que vaig tenir la sort de conèixer-lo bastant, no només per la revista, sinó perquè era el pare del meu bon amic Tolo Roig (també col·laborador de la revista) i fins  i tot va fer feina algun estiu amb mi a la Fusteria de mon pare. En Dalmau es pot definir amb una paraula molt mallorquina: era un cosset. I ho dic en el bon sentit de la paraula, amb tot el meu afecte i estima… Encara record quan fa poc vaig anar a ca seva i vaig trobar per la seva camada closques de musclos. Tot d’una el vaig advertir  que algú li havia tirat fems al camí i ell em va sortir amb una de les seves extravagants idees: “Però que dius, les he posat jo, són infalibles per això”.

La veritat és que trobaré a faltar aquelles telefonades que setmana sí, setmana no em feia per dir-me que l’ordinador no li anava bé. I al final sempre resultava que era ell que havia embullat la troca. En Tolo sempre es xapava de riure devora jo, mentre veia com la meva desesperació augmentava. Ara que havia agafat coratge que pogués dominar això de les noves tecnologies… Dalmau se te me’n vas. I aquelles xerradetes que m’oferia quan passava amb la furgoneta i em veia fer paret seca… No és que em dirigís dues paraules de compromís i ja està, ell aturava el motor del vehicle ben enmig del camí (ja se’n desfaria qui hagués de passar) i m’explicava les seves coses una bona estona. I en tenia d’anècdotes per contar…

Relats, curiositats, receptes de cuina, acudits, reflexions… qualsevol tema li anava bé per escriure a Card.cat, mentre pogués expressar i donar a conèixer a la gent les seves dèries i opinions. I té molt de mèrit que un home que no va tenir mai la sort de poder estudiar  i escriure en català publicàs tot això. Molts n’estan empegueïts de tantes faltes que fan, però ell no, les seves ganes de fer, col·laborar i expressar-se anaven per davant, com ha de ser. Però tot sigui dit: els editors més d’una vegada ens discutírem per decidir qui tocava  corregir els seus articles. Te toca a tu; no, a tu; no és vera, a tu… Ell no ho sabia però ens duien una feinada, però en el fons tots nosaltres estàvem ben satisfets del que fèiem: ajudar desiteressadament una persona a realitzar un dels seus majors plaers, com era expressar el que pensava a través de l’escriptura.

No te n’has anat en el millor moment, en Tolo encara te necessitava, per això el dia que em toqui a mi pujar a les portes del cel et recolliré i junts anirem a les portes del Senyor a demanar-li explicacions. No tenc gaire clar que existeixi (sempre he estat escèptic) però si per casualitat hi és ens haurà de donar unes llargues justificacions i ja poden ser ben convincents…

Tot plegat fa que pensi que tot és molt efímer. Avui hi ets, i demà ja no. Cada setmana escrius un article a una revista i comparteixes amb molts gent les teves opinions, i de sobte… desapareixes. Per això estimats lectors convé que visquem cada dia  amb la màxima intenstiat, com si fos el darrer. Tot és molt efímer. Massa.

 

2 comentaris a “Adéu, amics!

  1. Molt bon article, senyor president!! M’ha posat la gallina de pell. Enhorabona. Tenen l’homenatge que es mereixen.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. NO HI HA TRESOR MES GRAN QUE EL RECORT I L’EXPERIENCIA VISCUDA….AIXI DONS OMPLIU NE FINS A MORIR QUE ES EL QUE TE I DONA SENTIT AQUI …. I QUAN EM DE PARTIR NINGÚ ENS HO POT DIR……
    BONIQUES PARAULES M HAS FET LLEGIR…GRÀCIES..PAU…

    un plaer…

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada