L’ofici de mare de dia: El sentit actual d’una pràctica aparentment tradicional

Vaig conèixer na Kalia durant els meus estudis de Pedagogia Waldorf a Madrid. Ja llavors ella exercia de Mare de dia. A poc a poc gran part de casa seva s’ha anat fent més i més a aquest ofici, per fi ha pres el nom de “El niu de Kairós” i cada vegada va prenent una forma més concreta a nivell legal. 

Na Kalia ens explica per què el nom de “niu de Kairos”: Kairós, a diferència de Chronos, és el déu del moment, del present, del temps subjectiu que pot allargar-se o escurçar-se sense cap relació amb el rellotge, i és el temps que cal oferir als nins petits. Un niu és allò que tot infant necessita: un lloc càlid i agradable, on no se li exigeixi res… un lloc on se sent segur.

– Per a la gent que no coneix l’ofici de mare de dia: en què consisteix?

– 

Per començar, es diu mare de dia encara som ben conscients que “mare només n’hi ha una”, però no es tracta de substituir sinó d’aspirar a imitar-la en afecte… Es tracta de crear un espai segur perquè els nens puguin fer “el seu treball”: el camí per a aprendre a caminar i a parlar, el que és fonament per al desenvolupament emocional i intel·lectual. 

Hi conviuen de tres a cinc nens de menys de 3 anys (si són menors de dos, màxim 4). La consciència la posa la mare de dia, ells tenen llibertat. Dins d’una estructura rítmica semblant, cada dia és diferent, perquè mai se sap com es desenvoluparan els jocs. 

Es construeix un pont entre el que ells encara no poden fer sols i el que seran capaços de fer (a destacar el compartir, que és per a ells un esforç excessiu, cosa que s’ha de respectar).

Quines activitats es duen a terme? Exceptuant l’habitació per a dormir, tota la resta és lúdic. Se segueixen ritmes diaris amb una transició d’una activitat a una altra a través de la música: gairebé mai cal donar cap instrucció, perquè ja saben el que vindrà i al mateix cop això els orienta i els reconforta, perquè el sebre el que ve després els dóna seguretat. 

Arriben molt dematí, berenen, molts vénen en pijama i se’ls canvia. Es fa temps de joc a la cuina, a la sala i al jardí (joguines, cavallets de fusta, arener…). Després tornam a entrar…

Per a dormir, alguns necessiten més estar en braços (per la seva personalitat o moment personal o pel fet d’estar una mica febles), altres se’n van a dormir sols en els seus llitets. Tenen uns saquets. Durant el curs anterior no varen haver de faltar ni un dia per malaltia. Quan algú té una mica de febre se li dóna molt de «braços»: els altres ho accepten (“al que està malaltet el cuidam”: això entra a formar part de la petita comunitat, i és una preparació per a les habilitats socials). 

De les joguines procuram tenir una joguina per a cada un, o com a mínim vàries. Això no és malcriar, ja que és la maduresa el que permet compartir i les sinapsis neuronals es van creant amb l’experiència (Vegeu d’Eduard Punset “El cerebro del bebé”). 

També s’organitzen trobades amb les padrines, xerrades de pedagogia per als pares i mares a demanda…

– Què aprèn un nen a la casa d’una mare de dia?

– A aquesta edat qualsevol acte és pedagògic: aprendre a vestir-se, a posar-se les sabates, a agafar la cullera, a jugar amb material de la cuina mentre la mare de dia recull el berenar, a conèixer nous sabors com els de les fruites de temporada (pactat amb els pares i mares abans)… 

Treballam els sentits: l’olfacte amb olis essencials i altres olors suaus que poblen la casa i el jardí; el tacte, amb el sac de dormir, en posar oli en canviar el bolquer, pel tracte ben proper, cuidam que tot pugui ser tocat i que tot es pugui posar a la boca (fustes de diversos tipus, teles de diversos tipus, metalls…); l’audició amb les cançons; la vista amb l’entorn de colors naturals, suaus, que no sobreestimulin (és important no sobreestimular la vista, que ja està sobreestimulada en la nostra societat); moviment,… cuidam el riure, els jocs,… aprenen a parlar i a vocalitzar amb les cançons.

– Vist de fora, pot cridar l’atenció que es realitzin poques o gens activitats de tipus intel·lectual, ja que ni tan sols se conten contes, com s’explica això?

– És més bé una preparació perquè l’intel·lecte es desenvolupi posteriorment de manera natural. El desenvolupament físic –en què el seu cos està plenament immers i “enfeinat”– és la base per al desenvolupament intel·lectual i emocional: les hores de son i activitat s’han de cuidar molt i el nen ha de sentir-se relaxat en el fet que una educadora propera està per ell/a fins a cert punt; i són possibles petits detalls que amb ràtios més alts no ho són.

L’estrès va ser necessari en el paleolític, avui no és ja beneficiós (vegeu l’article «Angustia aprendida»). Per a nadons ja és estrès el fet d’anar a una mare de dia. És per això que és molt important el ràtio baix.

No es conten contes perquè abans dels dos anys s’aprèn a viure i a experminentar el món exterior (el temps que estàn desperts) i és només a partir dels dos anys que s’exercita l’abstracció (amb un conte curtet que es repeteixi, per exemple).

De “la bíblia dels primers tres anys” no està escrita ni tan sols la primera pàgina: hem d’admetre amb humilitat la pròpia ignorància i, per tant, intentar que la nostra influència no malmeti la infància sinó que la protegeixi.

– 

Amb quins obstacles t’has trobat?

– 

A destacar sens dubte l’econòmic, ja que les famílies van molt justes. Al juliol i agost se fan xerrades però no es cobra. Demanam de juliol almenys el 50%, tot i que els nens no assisteixin: s’estableixen acords. 

Un altre obstacle és la manca de legalitat: no se sent que es dignifiqui la professió. A poc a poc ha d’arribar: actualment treballam en el si d’una associació, cada nen té una assegurança i així mateix la mare de dia… estam pensant en fer una cooperativa… A Alemanya el govern subvenciona aquesta activitat. Es fa a través del “xec guarderia” amb l’opció d’escollir mare de dia entre altres possibilitats.

– Quin t’agradaria que fos el futur de l’educació infantil?

– 

Que es respectessin en tots els centres d’educació infantil els ràtios baixos, la necessitat d’experiència vivencial i moviment i la no necessitat d’abstracció ni de sobreestimulació visual ni intel·lectual. Que el govern subvencionés iniciatives triades lliurement pels pares, estimulant així la diversitat.

Inés Torres Bonet