He llegit …

Deu anys després de la seva publicació i cinc anys després d’haver-se fet una sèrie per a la petita pantalla, he llegit “Les veus del Panamo”, de Jaume Cabré. D’aquesta obra, publicada per Edicions Proa, se n’han venut més de 100.000 exemplars i ha estat traduïda a dotze llengües.

Som als anys quaranta, a un poble del Pallars Sobirà, un poble de ficció, Torena, un poble que viu les conseqüències de la guerra civil, l’enfrontament entre la seva gent, dominada pel batle-cacic i per la por de les incursions del maquis, baix l’atenta mirada d’una de les protagonistes de l’obra, una dona de família bona que controla tot quant passa al seu voltant i d’un mestre d’escola que arriba al poble amb ganes d’exercir la seva professió.

Hi ha tres fils argumentals situats en èpoques diferents que comparteixen la història i els personatges: Oriol Fontelles (mestre), Elisenda Vilabrú (senyora de ca Gravat), Tina Bros (mestra i fotògrafa), Valentí Targa (falangista i batle del poble), Joan Ventura (veí del poble i membre del maquis), … Tres fils argumentals que, a vegades, es mesclen tant que posen a prova l’atenció del lector: la vida del mestre al poble els primers anys de postguerra civil, el pas de la dictadura a la democràcia i la reescriptura de la vida del mestre per part de la senyora Vilabrú i l’època actual que té per protagonista la mestra-fotògrafa que viu la seva vida i reconstrueix la del mestre a partir d’una investigació.

600 pàgines que, una vegada iniciades, no es poden deixar de llegir.

Andrea Camilleri ha dit d’aquesta obra: “Cabré explica, amb una habilitat que deixa estupefacte, una història de sentiments i de passions que, des del 1944, ens condueix al període actual com si es tractés d’un present continu, captivador”.

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada