La cançó en català de la setmana (56) Manel-Boomerang

Una de les coses que més m’agrada d’aquest grup Barceloni és que a mes de ser cantadors, són també contadors (bé i segons les seves fans també són encantadors, però això va a gustos). Tenen una habilitat especial per descriure moments concrets que es troba a l’abast de pocs grups a l’actualitat.

Tot i que aquesta no és de les seves cançons més conegudes jo em vaig sentir identificat en part amb aquesta cançó, ja que per la descripció que en fan, pareix que estan parlant d’una persona que seria aproximadament de la meva edat, tant pel fet d’un grup de nins i nines jugant al carrer, però sobretot quan diu “Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Indurain i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam”, fent referència al primer Tour de França que va perdre Miguel Indurain a mans d’un danès anomenat Bjarne Riis que per cert ni havia guanyat res fins llavors, ni va tornar a guanyar res mai més (sonaven fort els rumors de dopatge).

Bé, en fi, que em pos a contar batalletes i no atur. Aquí teniu la cançó i com que no té vídeo oficial n’he posat un realitzat per un grup escolar molt xistós.

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir “nens, esteu morenos”, i va dir “almenys, heu crescut un
pam”.
I l’Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure’s del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l’aire, vam assecar-nos la suor de les
mans.
Però el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu
‘nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se’n fotien des del banc,
fins que avorrit d’aquell espectacle va venir el Xavi, que era més
gran,
“deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de
braç!”.
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l’Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va
fer mal
veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar
mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre
l’Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha
procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m’esforçaré i una cosa m’abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord,
acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda
una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

“Ei Vanesa si sents això una abraçada molt gran”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.