La cançó en català de la setmana (59) Quim Vila i Eutanàsia Col·lectiva-No ho puc sofrir

No soc massa aficionat al jazz, però hi ha què reconèixer que aquest gènere musical té el seu públic.

Per encetar amb el jazz però, ho farem de forma divertida amb “No ho puc sofrir” d’en Quim Vila i Eutanàsia Col·lectiva, amb una lletra enginyosa i llarguíssima, però bastant divergent de les lletres serioses d’aquest gènere.

No puc sofrir follar amb mitjons, que em vagin curts els pantalons,
ni cagar al bosc ni que no em tapin els xampús.
No puc sofrir furgar-me el nas, traient-ne uns flocs garapinyats,
xuclar la sopa i la corbata amb un mal nus.
No puc sofrir aquell pentinat d’Anasagasti enllefiscat,
d’orella a orella, si fa vent queda penjat.
No puc sofrir la gent que amassa amb boca oberta l’argamassa,
ostentant un bolo a mig fagocitar.

No puc sofrir les ronyoneres tigrades, de pantera,
ni una aixella que demana a crits sabó.
No puc sofrir aquella alenada de cafè amb llet amb ensaïmada
del matí que infesta tots els ascensors.
No puc sofrir aguantar-me els pets, quan no són lúdics, són sincers,
ni reprimir-me l’opinió per compliment.
No puc sofrir passar per bo quan m’ha costat ser tan cabró,
ni estar callat al cine si m’ho passo bé.

No puc sofrir aquell que ha parlat muntant les clares als costats,
que et parla a prop lluint un sarro macerat.
No puc sofrir aquell tertulià que sempre a crits, cigaló en mà,
com menys en sap més pontifica, el borderline.
No puc sofrir que el sentiment tan català de “quedar bé”,
pugui castrar l’acció de ments intel·ligents.
No puc sofrir no viure a sac, ni la ve baixa d’en Lluís Llach,
ni creure en Déu perquè algun dia no hi seré.

No puc sofrir tenir pipí quan més bé s’està dins del llit,
no trobar un taxi quan tens pressa i és de nit.
No puc sofrir haver d’anar a obrir la porta “vés a qui sap qui”
en el moment crucial més àlgid d’un partit.
No puc sofrir aquells canelons que amb carn gruixuda no són bons
i aquell frenasso de cagarro en l’inodor.
No puc sofrir aquell subnormal que té un bon cotxe, l’animal,
que si l’avances “le mancillas el honor”.

Odio la cúria de Roma que em diu sexe sense goma
i l’enveja de la premsa de Madrid.
La froilanada bombonera que ens eixuga la cartera
garrinant a discreció essent mantenits.
No puc sofrir aquell tita estreta que adelanta per la dreta
i aquell que no és ni puntual per treballar.
No puc sofrir aquella trucada que em parteix la migdiada
i que l’estrès em tregui ganes de follar.

No puc sofrir que avui Descartes sigui “He pagat, per tant hi sóc”.
On tinc la nau? Vull anar a casa, “Mama, por!”.
No puc sofrir sofrir-me a mi, dec fotre’m gran, fotut destí,
però és el meu món, tot hi fa ambient,
No ens puc sofrir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.