Un jove de Califòrnia, multinstrumentista, vocalista, capaç de fer pop, rock, electrònica, hip-hop i folk (i fer-ho bé, que no és el mateix que fer-ho), i per més inri rosset i cara de no haver trencat mai cap plat… Estem xerrant, com no, de Beck.

No és estany, idò, que amb tots aquests mèrits les companyies de discos a principis del 90 se’l rifassin. l al final se’n va endur el gat a l’aigua Geffen Records. Això sí, amb una condició: que Beck pogués treure quan volgués àlbums de rareses en les companyies indepents. Una llibertat creativa que només els millors poden aconseguir…

Per estrenar-se oficialment al mercat (abans només havia editat maquetes) va triar el hit Loser, que us present avui mateix. Aquesta cançó, que directament va ser número 1 a moltes de les llistes de la música alternativa, va ser considerada per molts l’himne de l’anomenada Generació X (la dels 90; per cert ara es parla de Generació Nany, així que mirau com va degenerant la cosa…). Loser conté molts dels trets de Beck: lletra surrealista (acompanyada d’unes imatges igualment surrealistes gravades en una càmera súper 8: taüts que caminen, gimnastes exercitant en ple cementeri, un infantó tocant la bateria…), ritmes hip-hop, tornada pop molt enganxadissa, adorns sonors estrambòtics… Per mi és un gran exemple de bohèmia, originalitat i psicodèlia. Beck en estat pur..

Ja el vos vaig presentar fa un temps en aquesta mateixa secció (enllaç) amb Deadweight, una bona mostra d’un medio tempo pop, i ara ho faig amb un tema més mogut i bohemi, de ritme hip-hop. Però és un artista tan bo i versàtil que més endavant, amb el temps, el vos hauré de tornar mostrar, perquè si no us perdríeu el seu vessant més rock, més folk, més ballable, més lent… Com podeu veure, és un artista que dóna per molt. I, per alguna cosa, després de The Cure l’elegiria com a l’artista que més m’agrada de tots.