El lamentable estat de la política actual

Fa més de trenta anys que hi ha democràcia a Espanya, però sembla que encara som ben tendres i ens falta molt per aprendre. No tot (un poc hem avançat des de la Dictadura), però moltes coses s’han fet malament (corrupció; obres sense sentit; malbaratament  de diners públics; suport excessiu als poderosos, dieu-los bancs, hotelers o grans empresaris…) fins al punt de fer esclatar el moment actual de desconfiança absoluta en la classe política.  Potser de la crítica puguem salvar els primers anys de la democràcia. Era el principi i molts d’errors es podien perdonar per moltes raons: érem novells, encara hi havia vicis de la dictadura, ferides de guerra… Però una vegada consolidada la democràcia, ja ben entrats els anys 80, els nostres governants no tenen excusa per haver defenestrat la política a l’estat actual. I una reacció a tot això, em sembla a mi, és la recent aparició de Podemos, un grup que no sé si serà millor o pitjor, però que per a molta gent suposa “un canvi”, un poc d'”aire nou” (que fa falta veure si serà cert), respecte  al model de política de les darreres dècades i això segurament els durà a l’èxit.

Una cosa he d’admetre: ser polític no és fàcil. Es tracta  de donar la cara pels altres, de prendre decisions pels altres, i en conseqüència sempre estar al punt de mira de les crítiques. A més, mai plou a gust de tothom:  una cosa que projectes per al benefici de la comunitat sempre acaba perjudicant uns tercers que posen el crit en el cel. Per això, el meu sincer respecte i admiració per aquella gent  que entra en política per fer-hi feina honestament (sé cert que n’hi ha). Ara bé, tot això no ha de servir d’excusa per amagar que molts, almanco aquests darrers anys, han aprofitat el seu lloc per desprestigiar la política i tot el que l’envolta.  I no accept excuses com “la culpa és dels votants que els hi han posat” (no crec que ningú posi conscientment al capdavant algú perquè li robi i li malgasti els diners, una altra cosa és que sigui enganyat) o que “si no t’agrada presenta-t’hi tu” (no tothom serveix  per ser polític i posar aquesta excusa seria tan fàcil com jo, quan en aquesta mateixa revista es criticaven els mestres i professors, hagués dit que “us haguéssiu presentat que les oposicions són públiques”. Ho veig un argument pobre per evitar mirar-nos el dobler i fer un poc d’autocrítica. A més, de la política s’hi pot participar de moltes maneres: com a candidat, però també com a votant, sobretot si aquest és actiu, crític i  participatiu ).  I alerta, amb això no intent defensar la passivitat del poble a   l’hora d’anar a votar (pensem que només vota un 60% de la  gent, la qual cosa vol dir que molts  passen de tot), però no els hem d’emprar d’excusa per justificar que molts governants hagin practicat “política bruta”. Una cosa no lleva l’altra i, diré més, una cosa és conseqüència de l’altra: molts dels que no voten és perquè passen de tot, és vera, però en sé que és perquè no es veuen representats en cap partit. Canviarà això amb l’aparició de Podemos? Haurem d’estar atents al tant per cent de participació…

El primer problema del desprestigi de la nostra política és la corrupció. No se n’han descobert precisament quatre casos espontanis. Si començam a revisar la llista dels recents casos, n’hi ha per a regalar, i afecten tots els punts geogràfics d’Espanya i quasi tots els partit polítics que han estat al poder: que si les nou causes obertes contra en Jaume Mates, el cas Nóos, el senyor Pujol, el cas Bárcenas, el cas Fabra, Marbella, el cas Faycán, les ERE d’Andalusia, Bitel… I un llarg etcètera que potser resumeixi millor aquest enllaç:  http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Casos_de_corrupci%C3%B3n_pol%C3%ADtica_en_Espa%C3%B1a

Molts hem direu que molts exemples que he posat només són “probables”, que només han estat imputats i no jutjats. I jo els respondria: i tots els que falta per posar que no s’han descobert? O pitjor encara, ocultat?

D’aquesta manera, idò, com podem confiar en els nostres polítics? No té res a veure això amb qui votes o deixes de votar. Té a veure que alguns (molts, massa…)  aprofiten la seva situació privilegiada per enriquir-se i enganar els seus votants. I això ha produït una desconfiança total cap a ells, fins al punt que els polítics honests (que sé que n’hi ha)   també ja són mirats pejorativament.

Però més enllà d’aquesta casta de polítics, millor definits (almanco aquells que es demostri que han robat) directament com a lladres, també tenim els polítics irresponsables, els quals també han sortit com a bolets en les darreres dècades (sobretot en temps de bonança). Com que hi havia diners i no eren de la seva pròpia butxaca vénga a construir i invertir en qualsevol cosa, encara que no fos gens necessària: pista d’atletisme de Son Moix (algú hi va? No, de fet, l’empra una societat anònima, el Reial Mallorca); teatres a cada poble (no bastaven petits centres culturals, ara pens en La Unió de Son Servera o el centre de Portocristo, per a les entitats locals i tres bons teatres a Palma, Inca i Manacor? Tant cultes som? Tanta demanda hi havia? El número d’espectadors que podem contar cada cap de setmana a segons quins pobles indica que no); el Palma Arena (hi fan una competició cada any de bicicletes); els vagons del tren del Pacte de Progrés (què en feim amb ells? Una exposició?); etc… Però el súmmum de la irresponsabilitat arriba amb casos com l’aeroport fantasma de Castelló (que pel que veig no és l’únic: llista completa); l’ascensor del Palma Arena que dóna a un descampat ple de  romeguers; l’esbucament i remodelació un parell de vegades de la Plaça Espanya amb pocs anys de diferència… I tanta sort que a Mallorca no es va arribar a fer el circuit de Fórmula 1 (València no va dur tanta sort) o la gran òpera de Calatrava (arribaré a veure que és ben vera que som ciutadans cultes),  a pesar que sí la maleïda maqueta ( que va costar, atenció, un milió d’euros!!!).

Aquest malbaratament de diners públics, idò, per capritxades dels polítics de  torn és una altra ferida mala de tancar. I demostra que és urgent que s’inventin alguna mesura per poder demanar responsabilitats davant segons quins excessos injustificats. Però, clar, qui l’hauria d’impulsar són els mateixos polítics al Parlament i creieu vosaltres que ho faran mai? Tot plegat és com un peix que es mossega la coa…

I ara, darrerament, no sé si perquè comencen a notar que la ciutadania comença a estar farta de tot plegat, o si perquè han vist que això de les “portes obertes” funciona (mirem Podemos o l’Assamblea de Docents), alguns partits han decidit fer primàries per triar candidat. Supòs que la seva intenció era parèixer més oberts, més “progres”,  però s’ha demostrat que no estan preparats.  De fet, l’únic que han fet amb això és demostrar que tot era actituduna simple imatge de cara a la galeria.  Basta veure el cas del PSIB, com n’Armengol i na Calvo mantingueren una batalla caïnista fins al final, i pitjor encara el cas de MÉS, que després de dur a terme diverses tretes més que qüestionables (llistes preparades per exemple), va fer explotar la idolatria del senyor Lladó.  S’ha demostrat, així, que no tenen gens d’esperit democràtic i anteposen els  interessos personals i les ànsies de liderar davant d’un projecte comú. I tampoc ens oblidem del PP, aquest directament ni ha provat  de fer això tan extraterrestre anomenat “primàries”.Ells ho fan  “a dedo”, que és com s’han fet les coses tota la vida. I si no que ho demanin al pobre Isern…

Entre tots, idò, ho posen fàcil a Podemos o a qualsevol formació nova que aparegui amb un esperit un poc renovador (UPyD, VOX, PI… és més del mateix… les mateixes cares en sigles diferents). Però alhora també ho posen difícil perquè aparegui algú amb ganes  de canviar les coses, com per exemple  reclamava na Catalina Ferrer a nivell local. Amb aquest panorama a qui fa il·lusió ser polític? Amb quines ganes t’hi presentes? Clar que la gent està desinteressada en la política (l’actual)… I qui no?

Frase destacada: Quina diferència hi ha entre un polític i un lladre? Que el primer l’elegesc jo i el segon és ell qui m’elegeix a mi (Millor Fernandes, humorista i escriptor).

Ni molt manco hem de generalitzar (seria molt injust), però desgraciadament aquesta és la sensació que s’ha posat en gran part de la societat culpa dels numerosos casos de corrupció i malbaratament de diners públics (de fet, mentre escric aquestes línies veig per la tele que ha hagut de dimitir la ministra Ana Mato pel cas Gürtel. Quién da más?).

9 comentaris a “El lamentable estat de la política actual

  1. Escrit amb queixes justificables, però…
    1- Si no t’agraden aquestes coses, surt al carrer i participa. No em crec lo que dius de “jo no servesc per això”. És lo que diu molta gent i llavors, com gairebé sempre, ha d’acabar fent-ho en Tomàs Martínez i Miró (a qui s’hauria de plantejar seriosament de fer-li un monument).
    2- Veig que segueixes atacant en Joan Lladó sense coneixe’l. Potser qualque vegada podrieu donar la raó de la critica i després en podriem parlar. S’hauria de tenir en compte que en Joan és una persona com tu i com jo i no es mereix els atacs personals que ve rebent durant tots aquests anys sense cap motiu aparent. Potser tots els que el criticau hauríeu de ser un poc més empàtics i posar-vos al seu lloc, però vaja, pareix que fa més bon criticar de darrera la barrera.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: -2 (de 2 vots)
    • Dius “surt al carrer i participa”. Ja ho faig: vot sempre i particip de la política com a votant de manera activa, crítica i participativa (quan em deixen, que amb la democràcia actual és molt difícil). Com bé dic a l’article, participar en política no només és fer de candidat o anar a unes llistes. Així que si la teva opinió és que per poder criticar i fer un anàlisi de la política com el que he fet t’has de fer polític no hi estic gens d’acord. Esper que no pensis el mateix per poder xerrar de mestres, professors, carters, banquers… Si no podré fer articles de ben poques coses je je

      Després ja que poses enmig en Tomàs Martínez, aprofitaré per girar-te la truita. Tu insinues que tota la feina l’acaba fent ell (supòs que et refereixes al PSM)… I la resta de gent que està a la llista què fa? Acabes de demostrar que en una llista d’un partit (i a Sant Llorenç passa molt, no només al PSM) molts només omplen la llista, figuren i posen el nom però no participen en res i acaben fent la feina 4 o 5 (o menys). Qui fa més per la política, aquests còmodes figurants que diuen amèn a tot o un votant crític i participatiu en les decisions del poble? T’has enclòs tu mateix…

      Sobre en Joan Lladó, com bé dius no el conec personalment. I per això precisament no li he fet cap atac personal, encara que tu insinuïs el contrari. Si de cas li he fet una crítica política, quan dic que va pecar de figurera i que quan va veure’s tan enrere a les llistes va començar a treure públicament els pedaços bruts (si almanco ho hagués fet abans de les eleccions…). Com a personatge polític que és, supòs que el dec poder criticar políticament , igual que a mi em critiquen com a director d’aquesta revista i no passa res. Un altre cas és si els atacs són de caire personal, els quals, com dius, són totalment injustificables. Però com hauràs vist no és el meu cas…

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: +2 (de 4 vots)
      • No, lo d’en Tomàs ho deia per tot en general (llevat del partit, quines coses), per lo que tu havies dit “jo no servesc per això”. El problema és que gent com ell, que fan feina a fons perdut, després encara han de sentir crítiques i fins i tot acusacions. Dic això per allò de que no “tots són iguals” , que deixa entreveure el títol, tot i que després el text ho aclareix.
        Dius “la idolatria del senyor Lladó”, fals. Foren unes declaracions consensuades i tretes de context mil i una vegades. Només dic això per fer veure que des de la cúpula del PSM i IV s’ataca a en Joan a nivell personal sense cap escrúpol. Recordau que ell és una persona com tu i com jo i el mal que poden fer aquestes paraules.
        De cap manera he dit que no es pugui opinar, crec que el començament de la meva resposta ho deixa ben clar, just faltaria. Però crec que la gent amb ganes i esperit crític hauria de participar una mica més a la societat, tant sigui a partits polítics com a altres associacions (Coral, cavallistes,card.cat,associacions de veïns,caçadors, AMIPA…).

        VA:F [1.9.22_1171]
        Puntuació: -1 (de 1 vot)
        • Alerta Serafí, els polítics, la majoria, la seva feina no se’n va a cap fons perdut, està remunerada i d’això parlava l’article, de política. Que després hi ha moltes coses altres activitats per a la societat que no, moltes de les quals fa en Tomàs, totalment d’acord, però això ja és desviar-nos de l’article. Això sí, si et poses al capdavant de qualsevol projecte estàs exposat a la crítica i acusacions (mira tu Card.cat). Són gafes de l’ofici…

          Sobre si en Lladó es va equivocar o no, això ho podem discutir i em sembla perfecte (i democràtic) que tu pensis una cosa i jo l’altra, però has d’anar alerta a acusar a qui te rebat (en aquest cas jo) de fer-li atacs personals. Ara veig que especifiques que et referies a alguns del PSM, així no tenc res a dir, però a l’altre comentari m’afegies al sac i en això has d’anar alerta.

          Sobre el darrer comentari que fas, totalment d’acord, la crítica sempre ha de venir acompanyada d’acció (jo només deia que en la política aquesta acció no té per què ser en forma de candidat). Ara bé, no demanis tanta acció com la d’en Tomàs, que és inhumana ja ja ja ja

          VA:F [1.9.22_1171]
          Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. Sense voler-ho m’he vist inclòs en alguns comentaris que m’agradaria puntualitzar. Com que les alabances a la meva persona parteixen d’un parell d’amics, crec que no s’han de tenir en massa consideració: els amics només veuen les virtuts i no veuen els defectes.
    Dit això, crec que hi ha un dèficit de participació en tots els àmbits, també en la política i això, probablement, és el resultat, el reflex de la societat actual, una societat individualista, on la majoria mira pel seu bé particular i delega en altres, professionals o semi professionals, els assumptes comuns.
    Les paraules ajuntament i casa de la vila, ens diuen com hauria d’esser la política. Ajuntament, a més de significar la corporació oficial composta d’un batle i un cert nombre de regidors, que està encarregada del govern i administració d’un municipi, o la casa on la dita corporació té les sessions, té una accepció més primigènia: l’acte i efecte d’ajuntar.
    Casa de la vila ens diu que és el lloc on hi som tots representats, és la casa dels ciutadans, dels membres del poble.
    Si ajuntam els esforços cap al bé comú, si treballam conjuntament pel poble, aquesta serà la política que arribarà als ciutadans, la resta, i ho dic com a membre d’un partit polític, només seran padaços calents.
    No és res nou, ja hi ha hagut experiències a molts de llocs per afavorir la participació del poble que ha d’anar acompanyada, inexorablement, de la participació en la presa de decisions.
    El model polític actual està en decadència. Serà necessari innovar i cercar noves fórmules i, en aquest procés, és molt important la participació de la gent jove, perquè hi aportarà il·lusió, coratge i ganes.
    Crec que seria molt important fer-ne una reflexió pausada i treure’n les conseqüències oportunes.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)
    • Pens igual. Una bona primera passa podria ser el que ja vam demanar a través d’una enquesta, aquella que deia “Si els polítics fessin reunions informatives i decisòries, hi aniries?”. Enllaç: http://card.cat/2014/10/27/nova-enquesta-de-card-cat-67/
      Va guanyar àmpliament el sí i Sant Llorenç, pel fet de ser un terme relativament petit, permet fer l’experiment. Per què no provar-ho? Tenc por, però, que si fins i tot costa (tots els partits, governants i oposició) informar a través d’una simple revista com la nostra els costi molt donar la passa.

      VN:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)
      • Avui es fa una reunió de l’AMIPA, vols que et digui el tant per cent que hi acudirà? Fa molt bon fe clic per quedar bé 😉

        VA:F [1.9.22_1171]
        Puntuació: 0 (de 0 vots)
        • M’ho contes o m’ho dius? Que som professor, hombreeee… Te dic quants en vénen a parlar amb mi de cap a cap d’any?

          Potser tenguis raó però si d ‘una part (els polítics) es fa alguna cosa i la resta no acudeix o no ho aprofita, senzillament tendrem el que ens mereixem i no ens podrem queixar. Però almanco s’haurà intentat…

          VN:F [1.9.22_1171]
          Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada