Coneixent en… Guillem Pont

En Pau em va dir (no de paraula, sinó per correu electrònic): “Hola Felip , te faria ganes fer una petita introdució a una entrevista que hem fet a Guillem de Sa Begura? Serien un parell de linietes. T’apuntes?”

.-Bé, vénga.

.- Envia-m’ho al més aviat possible.

– Per què vaig dir que sí?

A partir d’aquí ha estat el començament d’un rosari de dubtes. Què he de dir jo a en Guillem? I perquè m’ho ha dit a mi? No hi ha a Sant Llorenç gent suficientment preparada per dur endavant aquesta tasca de presentar una personalitat d’aquestes característiques?

I quines característiques? No basta dir: “Jo, Felip, vos present Guillem Pont i Ballester”. En Guillem és un ésser singular, capaç de presentar qualsevol persona. Però qualsevol persona no està capacitada per presentar en Guillem.

En Guillem és reflexiu. Aquí on la majoria de mortals respon amb una paraula a una pregunta, en Bogura comença un tractat de filosofia. A més, és observador. On qualcú mira, ell remira. I també sap escoltar, fins i tot el silenci.

Li pots fer una pregunta directament? Sí, però la pregunta rebota i el que has de reflexionar ets tu.

T’ajudarà sempre, per exemple a acabar una feina. Sí, val, però t’has plantejat per què la fas? Estimes el què fas? Fas el què t’agrada? La vols fer ben feta o aviat? Si no la saps dur endavant, estudia , investiga aprèn , descobreix… Tens una idea? Molt bé , posa-la en pràctica, no la deixis dormir, marca’t uns terminis, compleix-los.

En Guillem és un personatge. Ah si? I per què? Cada persona és un personatge. En Guillem és persona. Personatge ve de persona. Uep atura, ja m’he embullat…

Un dia, ja fa temps, vaig aprendre que dubtar és el començament de la saviesa. En Guillem dubta, dubta constantment, i a més amb un ordre mental, llavors és savi. Però no és més savi aquell que més sap, però sap més aquell que no ha de cridar per demostrar-ho. En Guillem no crida. En Guillem no crida, però et fa escoltar coses que ni tant sols coneixies. En Guillem coneix, i et fa conèixer, et despulla i tu ni te n’assabentes. Ah, però no va per la vida d’enterat. Et respecta i és fa respectar.

I respecte a la seva personalitat, em proposo un dia fer un estudi de com és ell, a què es dedica en el seu temps lliure i l`hi demanaré.

Au idò… Aquí teniu l’entrevista:

Nom complet: Guillem Pont i Ballester

Malnom: Això dels malnoms, essent més important i transcendent del que podríem pensar ja que mostra nissaga, varia segons el moment i la persona que anomena.

Si mir les meves arrels hagués pogut ser “de Son Roca” o “de Son Pont” per part de pare i “Coveta” o “Ferrer” per part de mare, però per circumstàncies laborals, el meu padrí patern es va jubilar essent pagès de “sa Begura” i tot els seus fills i alguns dels néts adoptaren el nom de la possessió com a malnom.

Idò ja en tenim un, “de sa Begura”. Però després vénen les variants o circumstàncies personals. Per alguns som en Guillem “de sa Begura”, per altres simplement “en Bogura”. Alguns també em coneixen com “de ses Sitges” o com el “fill de n’Antònia Ferrera”…depèn dels referents, de com em pugui personalitzar la persona que parla…sense oblidar les derivacions; per exemple de nin, amb to ofensiu, perquè m’enfadava, “de la Begura” derivava en “Bogul”. A l’institut, en to encollonador, el Pont en va convertir en “Potasio”, més envant, en alguns pobles, vaig ser “es mestre”…i ves a saber la quantitat i qualitat de malnoms esporàdics que he pogut tenir al llarg de la vida laboral!

En definitiva no hi ha regles fixes que determinin la manera que els altres tenen d’anomenar-nos; una qüestió, però, que a nivell d’ésser pot resultar ben condicionant

Estudis: Suposo que fas referència als formals i oficials que solament són una petita part d’això que en podríem anomenar “coneixements teòrics” i que, a més, moltes vegades, no tenen res a veure amb els coneixements d’aplicació pràctica. Llavors es podria resumir dient…després de passar per una descuidada -fins a límits que fan avergonyir- escola pública, de jove, vaig estudiar magisteri, de gran (a la trentena) pedagogia i de més gran (a la cinquantena) consultoria i coaching.

Professió: Tocam un tema que pot portar a confusions. Si entenem professió com “la manera de guanyar-te la vida”, com habitualment es fa, he de dir que després de quaranta anys de feina gaudeixo d’una dolça jubilació a càrrec de les cotitzacions fetes de forma prèvia i que administra l’Estat. També es pot entendre com una resposta a la pregunta “què fas?”, en aquest cas hauria de dir, una mica de tot: llegir, escriure, atencions socials als majors de casa, una mica de pagès, un polset de consultor… Però professió ve de “professar”, de declarar obertament, de sentir intensament… llavors m’hauria d’orientar cap a la didàctica, que altrament m’ha acompanyat tota la vida, primer en el món escolar, després en l’educació no formal, en la formació d’empresa i, darrerament, en el desenvolupament personal. Sí, potser podríem deixar això de la professió com “jubilat aficionat a dissenyar espais de desenvolupament”

1.-Amb quin personatge (històric, ciència ficció, actual…) et quedes?.

D’ençà que Humberto Maturana em va mostrar que tots ésser viu “viu el viure que vol viure”, la veritat és que, sobre el tema, he canviat d’opinió. Per què hauria de ser més “personatge” una persona que guanya, per motius econòmics, de competitivitat, d’ego, un torneig de no sé què, que un pagès o un fuster que treballa, de forma sostenible, el millor que sap? Darrere els reconeixements i les admiracions hi ha molt de moda, venda i prejudicis. És així que, per respondre a la pregunta, en tot cas, s’haurien de definir les variables a considerar. Això no lleva que no hi pugui haver un reconeixement de la incidència social universal de determinades persones o mites com Jesús, Mahoma, Gandhi, Marx…

2.- Quina és la qualitat que més valores en una persona?

Segurament la coherència, tant interna -amb un mateix- com externa -amb l’entorn- (encara que tots tinguem dret a cert grau d’incoherència). Un altra qualitat que vull treballar -i em costa- és l’acceptació de qualsevol altra persona com a altra, única, valuosa i diferent (acceptació que obliga a aprofundir i qüestionar els propis principis i valors).

3.- La teva major afició?

En certa manera ja ho he dit abans, el disseny d’espais de desenvolupament. També, darrerament, estic intentant posar energia en allò de gaudir de fer el que faig, de fer conscients totes les petites coses que afecten els sentits (ha ha ha).

4.- On i quan et sents feliç?

Treball per ésser-ho sempre i a qualsevol lloc…però la veritat és que, malgrat el coneixements teòrics, no acabo de dominar, de forma permanent, la tècnica (ha ha ha)

5.- Què no perdonaries?

Perdonar implicaria jutjar i valorar…i estic en les primeres lliçons d’aprendre a no jutjar, de mirar cap a dins, d’investigar on arrelen les meves creences…

6.-Quin creus que ha estat el teu major mèrit?

No ho sé, però segurament deu ser viure, no? (amb tot el que això implica). Viure encalçant, de forma intermitent, utopies: la felicitat, la igualtat, la sostenibilitat, el canvi…

7.-De quin color et veus?

Verd garrover.

8.-Quin és el darrer llibre que has llegit?

“Focus” de Daniel Goleman.

9.- Un programa de TV.

He de reconèixer que la TV és, per a mi, un perill, m’embadaleix, i també m’acompanya a l’hora de fer una becaina. Les pel·lícules, sí, de la TV, veure començar les pel·lícules (ha ha ha), i el Barça!

10.- Una cançó (i artista).

Es fa difícil concretar quan hi ha diverses alternatives, igualment vàlides. M’agrada escoltar el silenci… els sons de foravila i la mar, la mèrlera que a vegades ens despert els matins…També la música popular, molt la d’aquí i també la d’altres bandes (millor si és espontània). D’altra banda record com m’emocionava escoltar Raimon, i altres de la Nova Cançó, en els anys setanta; així mateix em va emocionar l’espontaneïtat i maestria dels músics de la Trobada de Musica Infantil que romanien a ses Sitges… crec que la darrera vegada que se’m posà la pell de gallina escoltant música va ser amb el “Va pensiero” dirigit per R.Muti, es clar que tot depèn de la sensibilitat del moment.

11.- Per posar-te un defecte…

En tenc un bon enfilall, triar-ne un se’m fa difícil…el que més em fa enfadar és el desordre mental, el despiste (quantes hores em pas cercant ulleres i eines! ha ha ha), el que m’ha fet més mal i ha condicionat el món relacional és una absurda timidesa, i el que també m’agradaria dominar és el de la rigidesa, a vegades em costa canviar de parer.

12.- I una virtut?

Crec que som feiner i plurifuncional. Els darrers companys d’estudis també em consideraven ponderat i bon lector de situacions.

13.- Quina és la teva meta?

Amb el joc de “jo futur” vaig arribar a la conclusió que vull arribar a ser una modesta persona, assossegada i tranquil·la (comporta moltes implicacions).

14.- Quines experiències consideres que t’han marcat de forma singular:

Totes les vivències i totes les relacions ens marquen i condicionen, en triar un camí deixes els altres. Mirant per enrere hi ha, potser, determinats moments clau: l’experiència com a mestre, el Club Card, les noces, els campaments, els fills, ses Sitges, treballar a recursos humans d’una empresa com “la Caixa”, aquesta formació tardana…però també les petites decisions aparentment intranscendents: estalviar l’aigua, comprar productes de proximitat…tot és relacionat amb tot.

15.- El teu moment estel·lar o de plenitud:

També en tenc molts, ahir mateix quan mon pare, amb demència senil, em va oferir una besada; l’altre dia, de pagès, quan, un infant desconegut es va aferrar carinyosament per la cintura després de contemplar els estels amb un grup; quan et posen un nadó a les mans i fas càbales sobre la meravella de l’existir… per als humans, tots els moments en què ens sentim vistos i presents són estel·lars! També recordo que quan vaig acabar la llicenciatura -que no necessitava- en arribar a casa, em vaig posar a ballar, segurament era una manera de celebrar l’esforç d’arribar a la meta. Però pujar una muntanya i contemplar el paisatge també omple!! (ha ha ha)

16.- Llepolia o plat preferit?

No som gens de morro prim, i així em va!. M’agraden els plats de temporada; ara mateix un pa amb oli torrat, amb bon oli, una tomàtiga de ramellet i un esclata-sang acompanyat d’un parell d’olives trencades és una meravella! i…la xocolata negra (voltant un gelat o una pastilla directe de la lliure, ha ha ha)

17.- Pel que coneixes, què hi falta al municipi de Sant Llorenç?

Home! Des de la meva mirada, fonamentalment hi manca transparència i participació ciutadana. Implica feina i maldecaps, però prendre decisions entre tots, atenent les dimensions i característiques del Terme Municipal, podria resultar un bell, atrevit i nou repte. Tenim una situació ideal per intentar una aplicació local de “democràcia participativa”!!

A la vegada seria una manera d’afrontar tots el “temes pendents” amb el compromís majoritari de la ciutadania.

18.- Què hi sobra?

És l’altra cara de la mateixa moneda, bàsicament autocomplacència i clientelisme.

19.- A quin racó del teu poble o ciutat et trobes més a gust?

Es tractaria de trobar-se bé en qualsevol lloc, del poble i de fora poble, però atesa la concreció de la pregunta diria que on he passat més temps i experiències vitals és a ses Sitges.

20.- Una frase, idea o pensament final…

Seguint a Covey diria que es tracta “d’esmolar la serra” de forma continuada, és a dir treballar les dimensions física, espiritual, mental i social de la nostra existència per estar “sempre a punt d’engospar el mil·límetre cúbic de sort que pugui passar per davant” (cosa que, segons Castaneda, passa adesiara).

3 pensaments a “Coneixent en… Guillem Pont

  1. “Compartir qualque cosa de nosaltres mateixos és créixer, renéixer en humanitat”
    Gràcies Felip, gràcies Guillem per compartir aquesta entrevista amb els seguidors incondicionals de card.cat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.