Recuperar la bondat o desenvolupar la bondat?

Segons Rousseau, les persones neixen bones, encara que aquesta bondat natural acaba veient-se sufocada per la societat. Per tant, la tasca de l’educador és recuperar aquella bondat original d’una manera més madura.
Segons Hobbes, els nins neixen egoistes, i és l’educació la que va ampliant els seus interessos fins a arribar a incloure als altres i potser, en el futur, a tota la humanitat.

Quin dels dos filòsofs té la raó per a tu? O tal volta hi hagi una manera d’integrar les dues postures en una visió més ampla i profunda?

10 pensaments a “Recuperar la bondat o desenvolupar la bondat?

  1. Jo crec que parteixen de dos conceptes diferents. Una cosa és ser bo (tenir uns valors, moral…), que per jo ho determina el teu entorn (bona o mala educació), i l’altre concepte és ser egoista (això és meu, mir per jo per damunt de la resta), el qual malauradament és molt present a la societat capitalista actual i que l’educació també pot ajudar a pal·liar. Però crec que xerren de dos conceptes diferents. En ambdós casos, però, l’educació hi té molt a dir.

  2. Sí Pau, bondat i egoisme són conceptes diferents, encara que els dos filòsofs que he citat en l’article són un exemple de concepcions totalment oposades de la naturaleza del ser humà. I és un debat que pens que avui en dia continua vigent: 1) Creixement cap a la bondat; 2) Recuperació de la bondat perduda.

    • Jo crec que tu neixes amb uns trets (tant bons com dolents) més accentuats que d’altres: egoisme, simpatia, empegueïment, sensibilitat artística… Però és l’entorn (família, escola, cultura del lloc…) que et reprimeix o desenvolupa aquests trets. Això explicaria que dos germans educats en una mateixa família surtin diferents, però també la majoria de nins problemàtics provenguin de famílies que malauradament estan desestructurades i plenes de problemes.

      És a dir per jo es neix d’una manera i l’educació, l’entorn t’acaba d’emmotllar.

        • Jo sí, a pesar q és vera q neixes amb un caràcter determinat, però jo no diria amb bondat o sense, senzillsment un caràcter determinat amb unes coses bones i altres dolentes, les quals amb l’educació se poden alentir o avivar.
          Si la 2a teoria fos vera, no s’entendria q en una família problemàtica pogués sortir cap germà condret i a pics per sort passa

  3. I on arrelen les creences que mostres, Pau?. No són culturals molts dels aspectes tradicionalment considerats genètics? Es possible repetir, entre germans, el mateix patró educatiu?
    Bo, dolent…vols dir, Joan, que el coneixement no ha evolucionat des de Rousseau i Hobbes?

    • Moltes coses són culturals i s,aprenen clar que sí però també naixem amb cert caràcter que ens predisposa més a unes coses q a unes altres. Per molt que no se puguin educar idènticament dos germans sí hi ha moltes similituds i la petita diferència q hi pot haver no explica q un surti seriós i l,sltre alegre, o un pels números i l,altre per les lletres. Cert caràcter ens ve determinat quan naixem. Ara bé l,entorn, l,educació ens qui ens acaba d’amotllar.
      De totes només és la meva humil opinió

    • Sí Guillem, el coneixement ha evolucionat moltíssim, encara que veig moltes vegades, sobretot en persones que es consideren molt espirituals, un error que crec que s’està propagant en moltes noves formes pedagògiques anomenades “alternatives” o “lliures”. I és que està proliferant la concepció del nadó com si fos un petit Buddha, i això porta a que bona part de les pràctiques educatives que vulguin posar ordre i un mínim d’autoritat, es prenguin com a impediments per que sorgueixi l’espontaneitat i la llum original perduda de l’infant. Per mi està ben clar, el nadó no és ni bo ni dolent, la moral la determina la societat. I la psicologia moderna deixa una cosa ben clara, que el desenvolupament humà va des de un major egocentrisme (la consciència de fusió inconscient amb el món material i fusió amb el cos), cap a una major capacitat d’objectivar i integrar cos, emocions, pensaments… seguint una seqüència que va des de l’egocentrisme al sociocentrisme (lo bo pels meus), i d’aquí al mundicentrisme, on ja tendriem la capacitat de tenis valors universals.

  4. Parlant en termes pràctics, caldria dir que no hem de ser excessivament permissius, perquè en Tomevet no és el sant natural que a molts pares els agrada imaginar. La permissivitat extrema, sense exigències ni restriccions li comportarà molts problemes de convivència. I per altra banda, tampoc cal ser molt autoritaris i intentar imposar-li un caràcter que no és seu, perquè la construcció del caràcter és un procés evolutiu que té el seu propi ritme, i no es pot forçar. Per tant, cal trobar una tercera via, un camí del mig, que reuneixi el millor de les visions que expressen Rousseau i Hobbes, evitant els seus extremismes.

Respon a Joan Umbert Font Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.