Coneixent…en Jaume Galmés

Segurament de mica en mica, mitjançant els nostres fets, sobre una base genètica i fonamentalment cultural, anam evolucionant i ens anam conformant per arribar a ser qui som.
D’altra banda tot parla; en cada fet, per petit que sigui, mostram la totalitat del que som. Una totalitat observable pels altres que, si ens sentim observats, condicionen aquest fer.
El bell joc del viure!.
La imatge que, amb els anys, m’he anat fent d’en Jaume Galmés conforma un ésser que, bàsicament, descansa sobre tres potes.
Una la de l’infant i jove llorencí nét de sa madona Lluenta. La seva padrina, sempre present. Ell ha triat aquest malnom “Es nét de na Lluenta” i, al no ser res casual, li haurem d’atorgar valor de nissaga, amb el bagatge que pugui representar.
L’altre és la del jove poeta. El valorat per Miquel Angel Riera (Onze poetes inèdits, 1989) i guanyador del Salvador Espriu el 1992 (Nàufrag en el temps), premi que el situà en el cim del reconeixement quan sols tenia vint-i-cinc anys. El camí de futur, esculpir mots per ornar sentiments amb sentit universal, ja restà dibuixat sobre el plànol vital.
I finalment hi ha l’esperit del Juanet -en aquest cas Jaumet- de les rondalles. La persona valenta i decidida que, davant un entorn que no li acaba d’agradar, agafa el bolic de les seves pertinences i se’n va a la recerca de la ventura a terres llunyanes i desconegudes, en aquest cas Paris.

Moltes altres potes conformen el seu ésser, algunes de les quals tan sols ell podria relatar i descriure, però segurament aquestes bastin per fer-se’n una bona idea: Sant Llorenç (madò Lluenta), Poesia viscuda i París

Nom complet: Jaume Galmés i Riera
Malnom: “Es nét de na Lluenta”.
Estudis: BUP, COU. Diplomat en francès i català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Inacabats, tenc els de Filologia Hispànica i Catalana.
Professió: Investigador en poesia és l’ofici que profés, allò que em fa viure. Quant a allò que fa viure el meu estómac, som empleat dels Serveis Culturals de l’Ajuntament de París després d’haver estat redactor del 7Setmanari de Llevant a la seva època daurada (o època Tugores) i crític musical del Diari de Balears (EPD) fins al 1999, any en què m’instal a França.

1. Amb quin personatge (històric, ciència ficció, actual…) et quedes?
Amb Empèdocles d’Agrigent. Aquest sicilià és alhora un personatge històric, llegendari i actual. Un Prometeu de carn i ossos que deixà pensaments i poemes que encara avui ajuden l’home a ser més savi i a millorar espiritualment. Incomprès, es tirà dins l’Etna, que n’escopí una sandàlia.

2. Quina és la qualitat que més valores en una persona?
Que no canviï d’opinió en funció de la persona que té davant. Quant a si mateixa, que no estalviï esforços per aconseguir els seus propòsits.

3. La teva major afició? 
Viatjar. “Tu ets de sa passejada”, em repetia sa padrineta. Sempre m’ha agradat sortir de l’illa que em va veure néixer. I mai no he viatjat tant com d’ençà que visc a París. L’aigua entorn és font de peresa, però els rails són una cosa quotidiana: els fas servir tant per anar a fer feina com per pegar un bot a Bretanya, a Brussel·les o ja que hi ets a Sibèria. Com la passió pels idiomes, la dels viatges em ve de mon pare. Llevat d’Oceania, he estat a tots els continents. He d’esmentar igualment els escacs i, fins no fa gaire, fer la punyeta als davanters (meam si aquesta vegada els Reis duen la pilota d’or a en Manuel Neuer).

4. On i quan et sents feliç? 
A qualsevol lloc on escric i no pens que escric. I, d’una manera més àmplia, cada pic que m’oblid.

5. Què no perdonaries? 
Parlaré en general. La profanació de tombes, la violació, la pedofília i qualsevol crim que no sigui en defensa pròpia. En contra de la pena de mort. Cap home no pot jutjar els seus semblants. Durant la Revolució Francesa, els que tallaven caps perdien al seu torn el seu. Ara bé, els codis penal i civil són necessaris, de la mateixa manera que els lleons i els goril·les, des del moment que viuen en societat, tenen les seves regles. Devora això, la resta em sembla peccata minuta. La hipocresia, la traïció, l’avarícia, etc… són humans, tant com la sinceritat, la lleialtat, la generositat, etc… Resumint, no perdon cap forma d’injustícia conscient.

6. Quin creus que ha estat el teu major mèrit?
No amollar quan he tengut ganes d’assolir qualque cosa.

7. De quin color et veus?
Blau, blau Krixna.

8. Quin és el darrer llibre que has llegit? 
La Poesia completa de Joan Vinyoli, de qui celebram el centenari del seu naixement.

9. Un programa de TV. 
La Clave.

10. Una cançó (i artista).
Fade to grey, de Visage (la cançó que dóna nom al grup també és de les millors que tenen, ja que, si bé ja no venen milions de còpies, segueixen en actiu). Aquest grup és un dels cappares del tecno i de l’electro. Té la particularitat de tractar-se d’una cançó bilingüe, en anglès i francès. Jo la trob molt poètica i psicodèlica. Encara que ells, en francès, diuen Devenir gris, el títol anglès, més profund, suggereix: “marcir-se, esvanir-se fins esdevenir gris”.


L’artista: Raimon, el que he vist més vegades en directe a partir de l’homenatge que reté a Espriu poc després de la seva desaparició al Parc de la Mar.
11. Per posar-te un defecte… 
Infravalorar-me. I la peresa (que és més aviat un pecat).

12. I una virtut?
La lleialtat, la constància a cultivar l’amistat.

13. Quina és la teva meta?
No perdre el que tenc. Quant a la meva obra, que sigui valorada a la seva justa mesura, ni més ni pus.

14. Quines experiències consideres que t’han marcat de forma singular.
Néixer. Viure a París. Tenir la sort d’haver freqüentat grans escriptors. La mort d’en Vicento, mon pare, i de la padrina Lluenta.

15. El teu moment estel·lar o de plenitud: 
Com que no m’he reproduït, he de citar el dia que em cridà en Miquel Àngel Riera per anunciar-me que havia guanyat el Salvador Espriu i l’abraçada que em donà mon pare just després. El primer pic que vaig anar a París amb 19 anys, o els 40 dies passats al sud de l’Índia.

16. Llepolia o plat preferit?
Pastís de xocolata amb taronja, especialment el de la pastisseria Foix de Sarrià. De salat, les albergínies farcides fetes per ma mare.

17. Pel que coneixes, què hi falta al municipi de Sant Llorenç?
Un cine, un institut, una estació amb tren…

18. Què hi sobra? 
La majoria d’hotels i xalets

19. A quin racó del teu poble o ciutat et trobes més a gust?
Arreu a foravila, especialment Ses Sitges, S’Irreal, Ses Cases de Moltordi o Son Mortes. A l’estació, plena de records d’infant (incloent el tren). De Sant Llorenç intramurs, em qued amb Sa Plaça des Quesito i Sa Cisterna Renovada. Quant a la meva ciutat, els jardins del Luxemburg i el bosc de Vincennes.

20.- Una frase, idea, o pensament final.
Tots els de n’Horaci, que es resumeixen a dos: viu el present i viu modestament.

ALARO 2 Jaume Galmés1

0

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada