Un projecte de vida

Tenia 25 anyets quan vaig posar la primera pedra de la paret de Son Vives. La meva intenció, amb el temps, era envoltar les dues quartadares i mitja de la finca seguint la tècnica tradicional de la paret en sec. Només hi treballava a estonetes i quan podia (sobretot els dissabtes dematins i les vacances d’estiu, quan les altres temparatures m’ho permetien i si no me n’anava de viatge, que tampoc em vaig privar de res). I uns anys després, mirau per on, he aconseguit el meu objectiu!!! Amb paciència i ganes d’aprendre tot s’aconsegueix… O com diria en Guillem Pont, sempre t’has de marcar una fita i fer petites passes per assolir-la (pensament i acció).

Però a pesar d’haver assolit aquesta fita no cauré en l’error de considerar-me “un gran pedredor”, ni tan sols “un pedredor”, ja que seria insultar la gent que exerceix aquest noble i tradicional ofici. Senzillament diria que som un aficionat i admirador d’aquesta tècnica i l’empro com a hobbie en el meu temps lliure.

I com he arribat fins al món de les pedres un professor d’escola com jo, us demanareu alguns? Tot té una explicació…

Quan era un adolescent vaig decidir per mi mateix fer feina els estius de picapedrer, mentre descansava de la universitat. No em demaneu per què: per sort no necessitava els doblers per pagar-me la carrera, gràcies a l’ajuda dels meus pares; i si volia guanyar quatre doblers bastava anar a la fusteria familiar on hi feia més ombra i mon pare no m’exigia tant. Supòs que, en el fons, el que pretenia era posar-me a prova i “forjar” el meu caràcter en una època, l’adolescent, en què les inseguretats estan a flor de pell. I què millor per espavilar-te que anar a fer feina a fora, lluny del teu pare. Per això vaig anar a vuere en Toni Paler i, tot empagueït, vaig demanar-li per fer feina amb ell. Em va dir que sí i la cosa va anar tan bé que hi vaig treballar cinc estius seguits (tota la carrera). Va ser una experiència molt enriquidora i em permeté conèixer un món molt diferent a l’universitari.

Us cont tot això perquè allà va ser el meu primer contacte amb el món de la pedra. Feia altres coses també (formigó, teulades, parets.de bloquets..), però com que vaig dur la sort de coincidir en el temps amb el pla Mirall, en el qual bàsicament s’arreglaven façanes, sobretot vaig tocar pedra. Així que puc dir que els meus primers “mestres” (en això de la pedra, però també en moltes més coses de la vida) van ser el mateix Toni Paler, en Pedro Paler i en Nofre Sancho (els tres membres de l’empresa).

En Toni Paler

En Toni Paler

Després aquest món de la pedra em va agradar tant que vaig intentar especialitzar-me amb un curset de paret en sec que patrocinava l’Ajuntament (si no record malament es feia els dissabtes matins). La meva instrucció definitiva, però, va ser quan en Toni Parrino, una filigrana en això de la pedra en sec, va venir a fer la façana de ca meva i jo el vaig ajudar. Va ser un estiu duret ja que les pedres eren ben gorsses i el seu horari ben extravagant (de les sis i mitja de la matinada, a trenc d’auba, fins a a les tres del migdia), però entre pedra i pedra el bon Toni em va contar quatre secrets de l’ofici.

Per això a tots ells des d’aquí els vull agrair tot el temps que van perdre darrere jo (sobretot quan sabien que darrere jo, un futur filòleg, no hi tenien res a guanyar).

A vegades m’he demanat què em devia atreure tant d’aquesta feina. Potser el contacte amb la naturalesa; potser el fet de construir sense destruir el voltant, sinó que integrant-lo; potser l’entreteniment de col·locar les pedres com si fossin un puzzle; potser per ser una feina més bé “salvatge”, a mi que tan malament em van les coses fines. O simplement per la misteriosa forma que sovint adopten les pedres, com si fossin art natural…

I aquí és quan em ve a la memòria aquella discussió que hem tengut sovint a Card.cat sobre si “naixem” o “ens formam”. Si bé és clar que ens anam formant gràcies al nostre entorn,  també és vera que naixem  d’una determinada manera, perquè mira que mon pare em va mostrar fustes i fustes i jo tanmateix he acabat rendit a les pedres. Alguna cosa deu voler dir, no? Potser que hi devia haver nascut predisposat….

En resum, us mostr amb orgull la feina aquests anys. I si trobau que he fet bona feina i em voleu contractar, ja m’ho direu… je je je

8 pensaments a “Un projecte de vida

  1. Jajajaja….molt bo s’article, però em quedaré amb el peu fotografia que diu que s’ha de romper junta, perque com be saps, un dia et vaig fer de “mosso”, pero no a sa parte de Son Vives,…jejeje.

  2. De banda la paret, m’agrada el títol i la simbologia “procés per arribar a…” (implica disposar de finalitat, materials i eines, perseverança, retroalimentació immediata, acceptació de la critica, humor…).
    Mira!, ara que estem tan condicionats pel resultat immediat, amb el teu permís, ho utilitzaré d’exemle de procés!

Respon a antoni font Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.