Tercera setmana consecutiva d’estrenes a aquesta secció. Aquesta setmana li toca el torn a Blaumut, un grup que a l’any 2012 va irrompre a l’escena musical amb el seu primer àlbum del que ja en compartirem amb vosaltres la cançó Pa amb oli i sal.
“El bosc és quelcom natural, misteriós i poètic. Al bosc és on viu Puck, Oberón i Titania a Somni d’una nit d’estiu ; és on fugen els amants de Bodas de sangre de Lorca; o és on Alícia es troba amb el Gat de Cheshire, el Barreter Boig o la Llebre de Març. Sovint es diu allò de “els arbres no et deixen veure el bosc”, però t’hi conviden a entrar-hi.
El primer arbre del bosc (Autoedició, 2015) , el nou disc de Blaumut, és una invitació a fer un viatge interior, intens i ple de turbulències emocionals i sentiments que ens endinsaran en aquest bosc. Sigues valent. Deixa’t portar pel vent. Si hi entres, ja no voldràs sortir.
Aquest nou àlbum, amb més producció i profunditat que l’anterior, ens submergeix en un mar d’emocions a flor de pell. El primer single del disc ‘El primer arbre del bosc’, que alhora dona nom al nou disc, s’inicia amb una bateria potent que ens marca el ritme d’un tema que corprèn. Com mirar-se en un mirall i redescobrir aquell rostre que veus en pocs moments del dia.” (Extret de la web del grup).
Era un lloc petit, no hi cabien els mobles.
La finestra, un quadre exacte d’en Magritte.
El sofà es mirava la novel·la,
i en va perdre el fil.
I passaven nits com passen els cotxes,
la bombeta equilibrista sobre el buit,
tripulant la pols damunt les coses
pel pes de l’oblit.
La lluna ve, la lluna va,
com un pèndol a la mà.
La cadència de la son.
De cara a vent o cara a mar,
un adéu sempre és polar,
però hi ha llum encara al primer arbre del bosc.
L’almirall perdut en una gotera
navegava dins la closca d’una nou.
La deriva és només un poema,
el cubell del pou.
La lluna ve, la lluna va,
com un pèndol a la mà.
La cadència de la son.
De cara a vent o cara a mar,
un adéu sempre és polar,
però hi ha llum encara al primer arbre del bosc.